Bon dia, Jan. No sé si recordes quan vas entrar a una pista de bàsquet per primera vegada. Tenies tres o quatre anys i et vam apuntar a una activitat extraescolar. Devia ser aquell any que vau conèixer el vostre primer amic entrenador, era de nom David, jove i pacient, mestre. Anàveu a la sala interior de l’escola de La Salle. L’any següent vas provar de pigar a una pilota amb els peus. Es tractava de provar. Al tercer any vas tornar a elegir el bàsquet, definitivament. A escola hi havia els del bàsquet i els del futbol. Vas arribar al Jovent, crec que us dèieu pre-mini. La majoria de companys éreu ja amics de l’escola, quasi tots del ‘Comas’, però també algun que provenia de la Salle. Vosaltres entrenàveu i els pares solíem aprofitar per fer una estona a la terrassa del poliesportiu. Quantes hores a aquella terrassa, vertader centre del poble! Era curiós veure-us jugar, tots rere la mateixa pilota, una pilota que amb dificultat podíeu sostenir amb mans i braços. Ara, que ja teniu els devuit anys i heu deixat la categoria junior, giram la vista enrere. Ho feim els pares i les mares, que em pens que ens enyoram més que vosaltres. La vista enrere per comprovar que aquests catorze anys han passat en un buf. En el vostre equip heu estat gairebé sempre els mateixos i així heu teixit amistats que perduraran en el temps. La majoria no seguireu en el bàsquet competitiu, molts de vosaltres marxareu fora de Menorca per seguir estudis que aquí no es poden fer. Aquest és un dels mals més grans que té ésser d’una illa petita. Cada any, a cents de joves que comencen a descobrir la vida han de partir i l’estructura social i econòmica de l’Illa se’n ressent. A fora, amb noves preocupacions, amb altres expectatives, és difícil que algun tengui la possibilitat d’entrar a jugar amb algun club d’allà. No conec gaire exemples de joves que ho hagin fet. També els clubs menorquins han de conviure amb aquesta realitat: anys i més anys de preparar els joves per dir-los adéu quan han de donar el bot a sèniors.
2 Quan jo era un fillet, la pràctica de l’esport federat o competitiu estava reservada a una minoria. La majoria, com eren els fillets del nostre barri, anàvem a jugar a futbol a una tanca plena de còdols allà on s’acabava el poble, sense entrenadors, sense pares i mares. Allà ens trobàvem els capvespres, fèiem pares i nones, configuràvem els equips segons la sort de cadascú, i jugàvem fins que es feia fosc. Sempre solia acabar amb disgusts, però hi tornàvem l’endemà amb les mateixes ganes de jugar. Supòs que aquelles estones ens feien descobrir alguns valors de la vida. Mai no hi ha hagut tanta gent practicant un esport com ara. En una població de 80.000 habitants, comptant nadons i ancians, que no deixa de ser com un barri petit de qualsevol gran ciutat, existeixen gairebé cinquanta esports diferents en els quals es competeix de forma regular i oficial. Quan l’any 1980 sortíem a fer una cursa popular érem, amb sort, una cinquantena de corredors, ara es conten a cents i la majoria de carreres ja no les organitza la federació sinó una empresa privada. Llavors, l’esport era masculí i per a gent jove. Avui, l’esport no és per homes joves, és obert a gèneres i a totes les edats. No es sembla de res. Un dels processos positius que hi ha hagut al llarg d’aquests anys, és la implantació del sistema que vincula escola i esport a través dels programes d’esport escolar... i que encamina els fillets a continuar la pràctica a través dels clubs. Quants fillets i joves com vosaltres, entre 5 i 18 anys, practiquen avui un esport a Menorca en un club? Cinc mil? Més? Sabeu quin valor té això? No només un valor com a mecanisme de socialització, sinó també com una pràctica de prevenció de la salut física i mental insuperable. A casa encara ens feim creus de la teva constància, Jan. Ni els fosquets més inhòspits de l’hivern has fallat al teu entrenament, ha estat com una cita sagrada, ha actuat en tu, com en els teus companys, com un percussor indestructible. Fins i tot durant la pandèmia, amb totes les restriccions, sense poder jugar, vau mantenir aquesta força, aquesta il·lusió. I aquesta il·lusió no tenia res a veure amb els resultats, perquè era la mateixa. I no tenia res a veure amb destacar o no individualment en l’equip, sinó en sentir-te membre d’un equip. I en això tenen molt de mèrit els teus entrenadors i preparadors, el clima de companyerisme i suport que es respira al club. Perquè a més has de saber que el procés de cohesió no només ha estat entre vosaltres, també ha estat amb els pares, pares i mares que han compartit el desplaçament de cada setmana, el fred de Sant Lluís, el formigó de La Salle, les sortides, les trobades... aquestes petites coses que lliguen als grups humans. Aquestes petites coses que ja trobam a faltar.
El bàsquet us ha ajudat a modular el vostre caràcter, el caràcter que ja dúieu de fàbrica. L’esport reglamentat i en el marc d’un club compta amb molts agents: els mestres, els tècnics, els entrenadors, els pares i mares, els gestors, els àrbitres, i sobretot vosaltres. Vosaltres heu tingut sort ja que en aquest camí heu trobat guies que us han mostrat a prendre gust amb el joc, a no donar una importància excessiva als resultats, a no pensar en la victòria a qualsevol preu. Clar que estàveu més contents si guanyàveu que si perdíeu en la competició, però sempre ha estat una cosa secundària.
