La jura de bandera civil era una de les iniciatives que més il·lusió li feien al nostre batle d’Alaior, com el karaoke dels dilluns o el de fer un himne per a la ciutat. La jura de bandera havia de ser un punt i a part. Una data memorable. Feia anys que s’havia anunciat i només les restriccions a causa de la pandèmia l’havia ajornada en el temps. Tot arriba, i la jura civil també. Jo no me n’hauria entemut, però la van fer davant ca nostra, en un aparcament habilitat com a born per unes hores, encara que es van desallotjar els carrers de cotxes fins molt enfora. Després d’uns dies de mal temps, una borrasca que s’havia aferrat sobre l’illa, el dissabte es va despertar solejat i lluminós. Un dia pintat per a cerimònies. Des de primeres hores sentíem com avançava la preparació de l’acte i s’instal·lava la tramoia. Amb el tema banderes, com a Georges Brassens, a jo em passa que no hi som molt aficionat, ni a unes ni a altres. Però també és cert que em mereixen tot el respecte aquelles persones que les atorguen un valor simbòlic determinat, que no sempre és el mateix per tothom en general. Això no obstant, els símbols solen estar tan carregats d’història i d’històries que arriben amb una llista llarga de damnificats entre aquells que pretenen representar.
A l’hora anunciada, puntualment, va tenir lloc l’acte marcial, presidit per l’alcalde de vint-i-un botons i l’autoritat militar, amb el seguici civil i militar de rigor. Malgrat que no hi vaig assistir, he de confessar que vaig sentir curiositat per veure què passava i vaig guaitar uns minuts per la finestra, que és el que ha de fer qualsevol veí tafaner. Tot estava molt ben format, l’espai ben estructurat, cadascú al seu lloc, el guió pensat i repensat. No esperava música de Beethoven o de Bad Bunny, per tant, tot rodava com ens podríem imaginar. La veritat és que em va sorprendre que només fossin cent persones que renovessin vots, poca gent vaig pensar. En una població potencial que arriba als seixanta mil, cent són pocs. Pocs i, com he dit abans, ben respectables. També eren pocs els curiosos, els espectadors, uns altres cent potser? Posa-li cent cinquanta. Amb tota la fanfàrria que havia donat José Luis a l’acte, alguna cosa va fallar. Els discursos i, al final, rompan filas i cadascú a ca seva i Déu per tot. A la terrassa d’un bar, es va servir un aperitiu i els assistents van compartir impressions de la jornada, crec.
I va arribar el dinar. Supòs que una part dels actors de l’acte van anar a ca’n Jaumot i una altra a Es Pouet, que són dos dels més populars restaurants que tenim a Alaior, que no en tenim un excés, dit sigui de pas. Es dona la circumstància geogràfica, que la terrassa posterior a l’aire quasi lliure des Pouet fa mitgera amb ca nostra. Per dir-ho més clarament: era com si dinessin dins es pati de casa. I el dinar res, lo bo van ser les postres. Crits, aleis, parlaments, brindis i càntics en un rebombori molt marcial que em recordava els meus anys a la BRIAC XII, en els quals vaig aprendre moltes coses de la condició humana. La sobretaula s’allargava i em va ser impossible entrar en karma adequat per fer el sagrat xubec, necessari perquè a les nou volia estar ben despert. El matí, n’Ancelotti m’havia dit en somnis que seria el porter titular, ja que no veia a Courtois mentalment preparat, però la falta de xubec em creà una angoixa degut a la qual vaig telefonar a Carleto per aconsellar-lo que posés a Thibaut. Sort vam tenir. Com passa en aquestes reunions, a mesura que avançava el capvespre, entre el rompan filas, el beure i el resol, la gent es desinhibeix i perd la formalitat, crida més fort, canta més alt, puja el to. No em digueu que no heu anat mai a una darrera de fadrí o fadrina, o que no heu vist els epílegs d’algunes noces, o que no heu entrat a sa taverna per Gràcia, as casino per Sant Llorenç, a n’es Peris per Sant Cristòfol. Vivim en una societat alcoholitzada. Què podem esperar si en el programa oficial de festes patronals hi ha un acte a l’Ajuntament que s’intitula «es gin des poble» i no gaire enfora un altre que s’escriu: «volem vi»?
L’ENDEMÀ VAIG VEURE una filmació de la festa militar que ha corregut com la pólvora per les xarxes. Molts de vostès també l’hauran vist, no fa falta explicar-la. En la turbulència de crits i cants, dissabte jo no havia distingit el que deien, suposava que eren himnes i cançons de quarter. A través de la filmació sí que hem sabut tots el contingut dels acudits i les poesies. He sentit vergonya aliena. No podia creure que encara estem amb aquestes. Per un moment, m’he imaginat aquests joves militars enmig de l’aparcament en el moment del jurament de bandera cantant i fent participar als civils que anaven a jurar d’aquests crits i càntics d’espant. No és una construcció literària. Es facin per un moment a la idea. Algú dirà, ja ho sé, que eren dos actes diferents: la jura de caràcter públic i formal i la sobretaula de caràcter particular i privat. Jo crec que als servidors públics se’ls ha de demanar una certa exemplaritat, sobretot si són professionals. I pens que haurien de comparèixer l’alcalde d’Alaior i el comandament militar responsable de la tropa per demanar disculpes a les persones que s’han sentit ofeses per aquest final de festes tan poc honrós.
