Que la impressió que rebem de les coses depèn del costat que les mirem, és una qüestió que pot semblar evident, però que no ho és en absolut en determinades situacions.

De la banda de les evidències, qui vengui a Menorca el mes de febrer, trobarà poca vida al carrer, dies curts i sovint ventosos. Amb arbres sense fulles, bars tancats, camps verds i platges a plena disposició.

Si és que té contactes vernacles, potser descobrirà també sales plenes de gent fent cursos i escoltant conferències. Trobarà espais on es fan glosats, caps de setmana amb excursions on s’explica amb llengua autòctona la història de l’Illa o el maneig del territori. Podrà participar en voluntariats que permeten entendre millor la realitat que s’amaga darrere de la primera fotografia o anar a bars amb cambrers que no estan estressats.

Si la visita a l’Illa és a l’estiu, trobarà gernació per tot arreu, col·lapse de vehicles, manca de taula als restaurants i olor de protector solar als carrers del cas antic. Amb un guia local no estàndard, potser aniria a la platja el fosquet, deixaria de visitar els llocs emblemàtics i descobriria reductes, cada vegada manco freqüents, no turistitzats.

Totes aquestes facetes són fàcils d’intuir, però si dirigim la mirada a temàtiques d’interès col·lectiu, les anàlisis poden patinar molt, i sovint no és per casualitat, sinó per causalitat.

El debat entre regularitzar o liberalitzar agafa importància quan es veu que l’evolució d’una sèrie de temàtiques no és a millor, com ara la concentració de la riquesa en poques mans, l’incompliment del dret constitucional a un habitatge digne, la incapacitat de controlar les emissions contaminants o l’extensió de les malalties mentals.

I de fet, aquesta promoció de la llibertat individual, que s’ha estès per bona part del món, xoca amb la realitat quan es constata que milions de persones dels països lliures coincideixen en hàbits i en compres.

La gent es sent realitzada perquè s’ha comprat una motxilla de disseny informal alhora que elegant, fins que surt al carrer i comprova que dotzenes d’altres persones han fet la mateixa compra. Ha estat realment una decisió lliure o perfectament dirigida?

Que tots els adolescents vulguin anar a una hamburgueseria o passin les hores amb determinats jocs del mòbil són símptomes de major llibertat en les noves generacions? I no és només cosa de joves. Es sol dir que actualment els adults han substituït les revolucions tumultuoses per assalts als grans magatzems, on l’adrenalina es canalitza demostrant qui té més habilitat per adquirir els articles que s’han posat en promoció. Una llibertat tèrbola.

Alguns experts històrics ja advertien que la democràcia, per ser real, necessita d’un permanent recomençar, d’una pràctica constant, d’una perseverança en l’exercici de participar en el procés de decisió de temes que afectaran la comunitat propera o més àmplia.

Quan es participa, en el col·lectiu que sigui, s’aprèn a argumentar i a escoltar arguments, es descobreixen les tècniques per fer atractiu un determinat missatge, es detecten les pràctiques per desprestigiar l’adversari, es constata la distància que hi sol haver entre la teoria i la pràctica, s’evidencia la importància dels valors ètics, s’avaluen els èxits i els fracassos, s’adquireix resiliència davant les dificultats.

Associar-se sense ànim de lucre és bàsic per tenir veu, per aprendre a no posicionar-se només en base als titulars, a les fotografies de portada o al lligam entre notícies consecutives. Associar-se és també una de les maneres de poder tenir prou capacitat per incidir en les decisions públiques.

Quantes espècies més s’haurien perdut sense les campanyes de protecció? Quants espais preciosos s’haurien arrasat si ningú hagués analitzat a fons la documentació i presentat objeccions de manera formal? Quants metalls pesants tindríem de retorn si en el dragatge de fangs contaminats no s’haguessin separat les zones amb alta toxicitat?

Quants disbarats urbanístics s’estarien fent encara si cap col·lectiu actués amb fermesa recordant la regulació vigent? Quantes connivències i corrupcions no es mantindrien si no hi hagués ciutadania organitzada amb prou capacitat d’actuació?

Quan la gent no practica amb assiduïtat la democràcia de base, s’acaba imposant la tendència general, allò que és políticament correcte i que cada vegada més té a veure amb les induccions subtils disfressades de llibertat.

No és casual que importants companyies i potents empresaris invertissin fa uns anys en mitjans de comunicació de masses. No és casual, sinó una de les principals causes que fan que hi hagi democràcies febles i exposades a qui sàpiga usar el ressorts adequats.