Sembla una paradoxa, però el període de descans, el que precedeix a la pretemporada, és dels més importants en el món de l’esport; encara que la pilota no rodi pels terrenys de joc, és als despatxos on ja es juga la propera campanya.

Per als aficionats són moments d’il·lusió, d’opinions divergents de si el club fitxarà aquest jugador o aquell altre, que mentre per uns té una esquerra deliciosa, per altres és un paquet al que poden posar un floc i regalar. Són setmanes d’incertesa fins saber si tindrem un equip competitiu.

Pel fet de ser-ho els veterans podem distingir diferències entre èpoques passades i l’actual. Quan érem més joves els clubs locals -sense oblidar els de Primera- acaparaven bona part del nostre interès, eren també temps de tràfec de fitxatges, però no hi havia ni tants rumors, ni el seguiment que es fa ara. Unió, Menorca, Alcàsser, La Salle, més tard l’Sporting, i després vingué el Menorca Bàsquet, ens tenien pendents primer de les renovacions dels jugadors considerats com a propis i després de quins vindrien de fora.

El període de fitxatges era estival i durava a tot estirar dos mesos. Per pal·liar l’escassetat d’informacions prèvies, les cròniques i l’anàlisi de partits, les notícies de vendes i contractacions eren un bon recurs fins a l’inici de les competicions. Ara en el futbol professional el mercat de fitxatges està esmitjat en el d’hivern i el d’estiu, de manera que els periodistes especialitzats mantenen la tensió i continuïtat informativa sobre possibles fitxatges, gairebé tot l’any.

I no ho tenen complicat, ja que per aconseguir la contractació d’un/a futbolista, el camí pot ser llarg i costerut, la maquinària és feixuga i són bastants els protagonistes que hi intervenen. A dins del club l’elenc comença per l’entrenador, per sobre hi ha el secretari tècnic o director esportiu, que repensen l’equip, recullen informació, elaboren informes i donen opinions per decidir quins son els futbolistes idonis. A un escaló més amunt trobem el director general i el directiu de l’àrea esportiva i finalment situat al rang més elevat tenim el president.

Defora del club el repartiment es completa amb l’entorn del jugador, el representant i qualque vegada un intermediari, a continuació i per si no en teníem prou, entren en escena la família i gent amiga que l’aconsella sobre quina ha de ser la millor decisió.

Així, pel cap prim, tenim un llistat de deu persones, que s’han de coordinar perquè el fitxatge es faci efectiu i deixi contents a tots, sobretot pels qui saben treure’n el suc i fer-ne un bon negoci. Per tant, no és gens estrany el brollador de notícies irrellevants, ridícules i amb falta de rigor que hem vist en els serials Messi, Mbappé, Haland o Lewandowski.   

Com que un petit sector del periodisme esportiu ha perdut el respecte als aficionats i a si mateix, fora bo recuperar la primitiva ètica informativa, la veracitat i el rigor, les notícies contrastades, sense sensacionalismes ni titulars tendenciosos.       

I avui com abans m’agrada tenir notícies de fitxatges ja siguin del Mercadal, l’Avarca, l’Hestia o el Pinta B Es Castell... són informacions positives, signifiquen més recursos i la millora de la competitivitat.