Giulio Andreotti va ser set vegades primer ministre d’Itàlia. Del seu llegat polític, marcat pels abusos de poder, no hi ha res a aprendre. En canvi, les seves frases cèlebres segueixen ben vigents avui. Segons la seva experiència, a la vida et pots trobar amb amics, coneguts, adversaris, enemics i companys de partit. A Francesca Gomis, fins divendres consellera insular de Mobilitat, li ha tocat provar d’aquesta medicina. El partit que la va enlairar a les llistes electorals perquè li convenia el seu perfil professional per diversificar el cartell l’ha deixada caure.

Més per Menorca s’ha convertit aquesta legislatura en el principal focus d’inestabilitat    al Consell. Qui li havia de dir a Susana Mora que seria més plàcid governar amb els teòrics enfants terribles de Podemos que amb els veterans pragmàtics del PSM. Aquesta vegada, però, no els ha funcionat la jugada de presentar la destitució com una renúncia per motius de salut. El comunicat que va emetre divendres la institució era, directament, una intoxicació informativa.

Francesca Gomis és un esperit lliure que mai no va arribar a encaixar en la fèrria disciplina que Més per Menorca imposa als seus càrrecs públics sobre què es pot dir, quan i on. Que el seu departament ha tingut problemes de gestió que s’han vist agreujats en els darrers mesos és cert, però que ella en sigui l’única culpable és fals.

A l’entrevista de diumenge, carregada de sinceritat, l’exconsellera apunta cap al director insular de Transport per la crisi del Jaleo Bus. També hi ha les pífies amb el concurs de les VTC, les noves concessions de bus o els descomptes que no arriben. I no és un nom qualsevol, Damià Moll és un dels pesos pesants del partit. També se’n recorda dels seus predecessors pel desastre en la tramitació de les obres de la carretera general, un torpede en la línia de flotació de Més per Menorca que ha gestionat l’àrea en els darrers set anys. Francesca Gomis no pot eludir la seva responsabilitat, però no té perquè carregar el mort tota sola.