Hem entrat als 15 dies d’or, el moment àlgid del mes d’agost, la quinzena horribilis en argot dels qui els toca treballar al sector de la hostaleria i restauració.

De moment, sembla que la potència amb la que entràvem al maig i juny ha anat perdent força al juliol. Ni rastre d’aquell turisme nacional d’alt poder adquisitiu que es passejava amb la cartera plena els darrers dos anys. Ells també han volgut veure món i tal vegada tornin a aparèixer en algun moment, però de moment, se’ls ha trobat a faltar. Sort del retorn massiu del turisme britànic i del francès, que segueix desitjant couché avec Minorque chaque jour.

Uns dels que de moment han notat aquesta davallada han estat les empreses de xàrter, que multiplicades per tres, han tingut molts dies la flota sense moure’s dels pantalans. Només calia fer una volta pel port de Maó per adonar-se que la culpa no era de la tramuntana. Amb el gasoil a més de 2 euros el litre, sortir a navegar amb els dos motors encesos significa que la inflació no et dona mareig.

Seguim suspenent en infraestructures bàsiques i serveis, malgrat que tot ens sembli preciós. Ahir vespre, més de deu minuts al telèfon esperant que alguna operadora de taxi m’agafés la cridada per reservar-ne un. No m’estranya que en Varsavsky estigui piulant un dia rere l’altre que és urgent que s’aprovi l’entrada de Cabify. No es pot frustrar tanta gent a la vegada i veient com molts es juguen la vida amb un scooter per una general que no està en condicions. La sort és que cada vegada hi ha més gent convençuda que Menorca s’ha de visitar fora de l’estiu, no hay mal que por bien no venga.