Aquests dies que estic una mica impedida i passo més temps a casa, des de la terrassa estant, puc observar el tarannà d’algunes de les persones que ens visiten. No tant el d’aquells que són estiuejants habituals i enamorats de Menorca des de fa anys. El seu respecte pel tempo de l’illa ja el tenim guanyat.
Em refereixo sobretot a gent que ve a passar uns dies a l’illa mediterrània de moda i, alliçonats de que aquesta és una terra apamable i que es pot visitar sencera en una setmaneta, adopten una actitud maratoniana que els fa anar contra rellotge per arribar a tots els punts que indica la guia. Això fa que, per exemple, facin avançaments impossibles i temeraris a trams urbans i interurbans. Que vagin com bojos per la carretera perquè «se’ls acaben les vacances». Que s’entaulin discussions farcides d’insults per un lloc d’aparcament. Que arribi un grup de gent en kayac i ‘ocupin’, amb les seves embarcacions a rem, tota la zona de bany. Que hi hagi persones que es dutxen abans d’anar a nedar i també quan tornen de la platja, sense tenir cap consciència ni preocupació per la manca d’aigua que patim…
Segur que si féssim un intercanvi d’experiències trobaríem infinitat d’exemples més. Aquest és el model d’estiuejant que més mal fa a la nostra idiosincràsia i que, fins i tot, ens empeny, en ocasions, a entrar dins el seu joc d’improperis perquè ens fan sentir «envaïts». Haurem de regalar un llibre d’estil, en ports i aeroports, a tots aquells que ens visiten, a veure si podem fer més plàcida la convivència. O potser hauríem d’adoptar mesures més contundents…?
