Molt abans que els primers humans s’establissin a Menorca, al Mediterrani oriental ja hi havia importants poblacions que s’havien adaptat molt bé a les condicions que aquells territoris exigien. Sense disposar de fonts inesgotables d’energia, la gent havia de pensar estratègicament què calia fer per sobreviure. I se’n poden treure aprenentatges.
Rodejats d’un desert cada vegada més gran, els antics egipcis sabien que la crescuda del gran riu, el Nil, podia significar a la vegada vida i mort. Les pluges que es donaven a la capçalera a principis d’estiu se sumaven al desgel dels massissos del sud i l’aigua començava un periple de milers de quilòmetres, on anava sumant una gran quantitat de llims altament fèrtils.
A partir de cert trajecte, el cabal era massa gran per la llera habitual i s’escampava per les bandes amb uns volums enormes. Qui no hagués tingut la previsió d’establir-se a un lloc arrecerat de la crescuda, ho podia perdre tot. La riuada assedegava el terreny i li aportava nous nutrients. En acabar, les voreres entraven en producció i hi esclatava la vida.
BEN PREST es van habilitar canals i petits dics, es va intentar conduir part de l’estimat líquid cap a zones geogràficament deprimides que poguessin actuar com a dipòsits de reserva. En tota aquella zona, el desert mutava cap a verger, un oasi que aportava aliments i albergava molta fauna. L’any que el riu creixia poc, no hi havia problemes d’inundació, però tothom sabia que hi hauria passa de fam.
A la nostra illa no hi ha rius semblants al gran Nil. Tenim, o teníem, torrents que corrien tot l’any i que, per això, mereixien el títol de riu, com el de Cala Galdana i qualcun més. Però l’extracció desmesurada dels aqüífers ha reduït molt la presència de fonts que brollaven del terreny, també als barrancs. Tampoc tenim, és evident, cadenes de muntanyes que acumulin neu.
FORADAR EL TERRENY per anar a buscar el nivell freàtic era una feina molt llarga quan es feia a mà, fa just 60 anys enrere. Per aquests motius, la gent antiga va aprendre a aprofitar la pluja. I arreu de les tanques hi ha centenars de dipòsits picats sota el rocam. I a la major part de cases antigues hi ha una cisterna, sovint feta aprofitant el buit de la pedrera d’on s’havien extret els materials de construcció dels edificis, que són espais on l’aigua es pot emmagatzemar i on es manté fresca i neta.
Al trobar-se a pocs metres de profunditat, l’extracció dels pluvials capturats solia ser manual, amb corda i poal. O amb animal de cabestre si la treta havia de ser més significativa.
A mesura que els pobles s’han fet grans i hem anat impermeabilitzant amb sostres, ciment i asfalt les superfícies urbanes, el diluvi que acaba corrent pels carrers és molt significatiu. I problemàtic, perquè sovint supera la capacitat d’absorció dels claveguerams. Treure línies d’ajuda per recuperar cisternes privades o habilitar aljubs grossos quan es faci obra pública, seria molt recomanable.
Igualment, caldria pensar si, en els grans torrents, no seria millor facilitar algunes planes d’inundació, on es pugui emmagatzemar l’excés i frenar la seva força. Conten que, no fa tant, hi havia encara zones humides a la capçalera d’alguns barrancs, probablement per retenir les aigües de tempesta i frenar l’avinguda de cabals exagerats.
I, potser encara més important, caldria incentivar la formació dels pagesos perquè gestionin la terra de manera que freni l’escorrentia en tost de facilitar-la. Això es pot fer dissenyant bé el sentit del llaurat (o evitant-lo) i combinant en alguns casos amb petites síquies de redistribució o amb subsoladors que condueixen de manera intel·ligent l’aigua per sota dels conreus.
Hi ha zones semi desèrtiques que han canviat radicalment amb l’ús aquestes tècniques de dirigir i facilitar la infiltració en els camps de producció. S’evitarien les enormes pèrdues actuals de terra fèrtil, augmentaria la capacitat de fer aliments gràcies a la major humitat i tindríem oportunitat de pensar en recuperar l’aqüífer en virtut d’una molt major infiltració.
VENEN TEMPS que voldran canvis. Gran part de la península té amenaça de desertització pel canvi climàtic. Actualment es fàcil dotar els aljubs amb bombes automàtiques d’energia solar. La pluja, a més, no incorpora la calç del marès de l’aqüífer, és ideal per allargar la vida dels electrodomèstics actuals i agraïda a l’hora de la neteja personal.
Aprendre a aprofitar els excessos del cel en tost de renegar-ne, serà una actitud cada vegada més necessària.
