Encara hi ha establiments de Menorca que et cobren en efectiu, que no admeten targeta de crèdit. Cada vegada menys, però encara n’hi ha. Estan en el seu dret de fer-ho perquè no hi una llei que els hi prohibeixi però cada vegada són un reducte més petit, com una tribu. Són conscients que neden a contracorrent del que és avui moure’s per la vida on es pot pagar fins i tot amb el mòbil o el rellotge digital.
Amb una xarxa de caixers automàtics cada vegada més minsa, portar efectiu a la cartera és com imposar-se sortir a córrer un cop a la setmana, t’ho has de marcar a l’agenda. De fet, es parla que el diner en efectiu acabarà desapareixent definitivament, una realitat que les noves generacions fa temps que practiquen abastament.
L’economista Alfred Pastor ens confirmava a la trobada del Cercle d’Economia a l’estiu que anem cap a una harmonització fiscal a nivell europeu, encara que sigui lentament. És el pas que ens falta. Des de la covid i especialment amb el conflicte d’Ucraïna, el sentit de tenir una Unió Europea forta que pren decisions mancomunadament i on ens sentim més segurs que dins el nostre propi estat, penso que s’ha reforçat. En aquest camí també hi ha la lluita contra el frau i el diner no declarat, una pràctica molt comuna als països com el nostre on si tots paguéssim amb una targeta o una transferència bancària que deixa constància dels nostres moviments, quedaria tot més clar. I és que pensar en tenir diners a casa sota la rajola comença a assemblar-se a una pràctica arqueològica, primer perquè les rajoles ja han deixat de moure’s i després perquè el bizum s’ha carregat aquella excusa del no et puc pagar perquè no tinc canvi.
