«En moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement»

Albert Einstein

Imagina, cantava John Lennon. Però no podia imaginar que moriria a les portes de ca seva, al famós edifici Dakota de Nova York, pels trets d’en Mark David Chapman. La vida és sorprenent encara que la vulguem fer predictible i controlable. Si miram cap enrere, la història ens demostra que l’excepció és l’estabilitat, la pau, la democràcia i moltes coses que donam per permanents i quasi immutables. Mor la reina d’Anglaterra, mor Javier Marías, moren milers i milers d’ucraïnesos i russos… tot está relacionat amb tot. Res segueix igual.

Noticias relacionadas

Quanta gent ha tingut l’experiència de què tot s’esfondrava mentre desapareixia allò que sempre havien conegut? Guerres que ningú espera, crisis brutals, malalties o desastres naturals… res de nou d’ençà que l’home és sapiens. La sorpresa ja no ens pot sorprendre del tot. La vida sempre serà més complexa que els nostres coneixements i les nostres previsions. Llavors, davant del desastre intentam aplicar coneixements que hem anat acumulant al llarg del temps i quan no són suficients, ja que la situació ens és desconeguda, depenem de la imaginació i la creativitat per a trobar una sortida satisfactòria. Així esteim ara. Ens solem aferrar com sigui a lo conegut, a les velles receptes que alguna vegada ens van ser útils. Les nostres creences, idees, maneres de pensar, fílies i fòbies, ens donen seguretat i ens protegeixen enfront de la sensació horrorosa del caos, de l’atzar, de la incertesa que guaita darrere del cap de cantó amb cara agre d’interrogant. Açò explica la dificultat d’enteniment, de diàleg, de canviar d’opinió. No es tracta d’una qüestió purament intel·lectual, tenim por que la nostra ignorància ens posi en perill o de perdre l’estalonament reconfortant de la nostra fe. Ara les ideologies i alguns partits polítics semblen clubs de futbol. I alguns clubs de futbol actuen com partits polítics. Hooligans, tifossi, hinchas, ultras sur o boixos nois… en tots els idiomes es pot insultar a l’equip contrari… i a l’àrbitre. Es fa negoci amb la llengua i s’aprofita per a crear enemics. Amb ments estretes tindrem sempre les de perdre.

Recordem la frase: La imaginació al poder de maig del 1968 a París. Dies on semblava que tot canviaria fruit d’aquella revolta juvenil contra l’establert. El poder ha guanyat imaginació i ens vol controlar a tots amb poderosos mitjans. La gent es deixa controlar a canvi de comoditat, seguretat o altres recompenses. Qui no vulgui perdre llibertat haurà de ser molt imaginatiu i creatiu. Tal vegada no ho podrà fer sol. Haurà de buscar altres com ell. I com els trobarà o reconeixerà entre la multitud? Es parla molt de la intel·ligència artificial. Ningú pensa en la imaginació o en la creativitat artificial. La cosa no és tan senzilla. Una màquina pot ser més ràpida fent operacions o manegant informació, però la ment humana pot arribar a l’absurd, a inventar allò que no existia i a estimar sense mida, cosa que ens fa capaços d’aconseguir qualsevol cosa, sigui bona o dolenta.

Quin rebombori, quan s’atraquen les eleccions! La primavera, la campanya altera. Ja comença la cursa propagandística que acabarà el mes de maig. Ajuntaments, Consell, Governs de comunitat autònoma… a qui encomanarem que gestioni aquests temes tan delicats? Per les seves obres públiques els coneixereu. És temps de prometre i de convèncer al personal indecís de posar el seu vot dins l’urna. Molts es demanaran: De què o de qui ens podem fiar quan tot sembla que trontolla?