El passat dilluns 26 de setembre es va celebrar amb diverses activitats el Dia Europeu de les Llengües, una jornada que té per finalitat fomentar l’aprenentatge d’idiomes i conscienciar als 800 milions d’europeus parlants de les més diverses llengües, de l’immens patrimoni i riquesa cultural que suposa la diversitat lingüística del nostre vetust continent.
En uns temps en que l’estat de salut de la nostra llengua és delicat, quan el vents globalitzadors bufen en direcció al supremacisme de les grans i la desvitalització de les minoritàries, el Consell d’Europa vol preservar el plurilingüisme i fer-nos veure que en tost de ser una barrera per a l’enteniment entre els habitants europeus, el domini i coneixement d’idiomes és un recurs per a una major comprensió de la cultura congènita a cada territori.
L’esport és un clar exemple de com la comunicació està subjecta a una evolució contínua i més quan les llengües entren en contacte i s’enriqueixen amb l’intercanvi constant de paraules. En el món actual la conseqüència, és que els idiomes en van plens de paraules i expressions que provenen del llenguatge esportiu anglès, unes quantes amb un ús estès i normalitzat, com fer fúting, ser un crac, matx, set o fer un esprint...
Altres son utilitzades directament en l’idioma britànic, tot i que poden perfectament ser substituïdes per les nostres, així tenim: fair play per joc net, ace com punt directe, tie-break com joc decisiu, deuce com iguals, pick and roll com bloqueig i continuació, pole position com posició preferent, free kick com tir lliure o linesman com jutge de línia...
També s’empren termes que no tenen adaptació al català, com l’espectacular jugada de bàsquet alley-oop, final four, hat trick, stage de pretemporada, goal-average o molts altres dels moderns esports de fons: finisher, trail, running...
Per altra part el Diccionari recull l’adaptació de paraules integrades per exemple: rànquing (ranking), rècord (record), córner (corner) pòdium (podium), esmaixada (smash), eslàlom (slalom), esquaix (squash) estic (stick), fúting (footing), derbi (derby), rugbi (rugby), ral·li (rally), gol (goal), hoquei (hockey), caiac (kayak), xut (shut), dopatge (doping), cros (cross), penal (penalty) o driblatge (dribbling).
Per tant aquesta diada de les llengües procura també sensibilitzar sobre l’ús de les llengües pròpies en àmbits que li són desfavorables com l’esport. Així proposa recuperar paraules genuïnes, conegudes pels aficionats, que poc a poc cauen en desús i estan en perill de desaparèixer.
Al llarg dels més de 125 anys el futbol menorquí ha incorporat mots i expressions pròpies, unes fan referència a les qualitats o els defectes dels futbolistes: armari, colador, destraler, figura, jugaretja (que té bon toc i fa joc tècnic), tanc o penjar les botes.
Altres tracten d’aspectes tècnics o tàctics: jugar a primer toc , punxot, segada, rifar sa pilota, ciri, fer un misto, allargar sa cama, badada, cacau, canyardo, jugar brut o company d’ala (extrem-interior).
I lògicament referits al joc: orsai, sa part, treure de plante, suar la samarreta, sentir els colors, futbolista de brega, deixar-se la pell al camp, donar un bany de joc, pana, (derrota contundent), passada de la mort, marcatge en curt o agafar en curt, gol de pixarrí, gol de xurro...
Emperò com hem vist és fàcil constatar que en l’entorn esportiu de forma progressiva s’utilitzen altres llengües, en conseqüència, atesa la visibilitat pública i l’impacte social que té el deport, aquest procés de substitució de la nostra llengua no hauria de passar desapercebut.
Curiosament hi ha persones sense mala fe, que quan s’utilitzen paraules del català estàndard -bàsquet, handbol, braçal...- son susceptibles i tenen sa pell fina, en canvi, l’enorme utilització de barbarismes o la invasió d’anglicismes no els fa alçar una cella.
