Seguesc habitualment la premsa menorquina. També en el darrer any i mig he seguit de molt a prop afers de les administracions locals menorquines amb les quals m’he implicat de ple, acabant disgustat. Pens, per tant, que reflexion amb coneixement de causa i no d’oïdes, per tercers. Però, per molt que don voltes a l’actualitat de l’Illa, hi ha coses que no arrib a entendre. És la situació d’apalancament, d’un prendre fins i tot gust amb la deixadesa i el «ya inventarán ellos» a la menorquina, tarannà que no va amb mi. Perquè malgrat ser molt crític, som també molt proactiu. Som de veure el got mig buit o completament buit, però amb ganes d’omplir-lo tot d’una. Per açò hi ha coses que passen a l’Illa que no entenc.
El 1993 ens van atorgar el títol de Reserva de la Biosfera de forma excepcional i a manera d’experiment. Si, fins llavors, el reconeixement de Reserva es donava a zones que havien estat preservades perquè havien quedat allunyades de les activitats econòmiques més massives, amb Menorca es va voler fer la provatura, donar el vot de confiança a una societat, la nostra, per veure si sabria mantenir el seu patrimoni en el sentit més ample, ambiental, però també històric i cultural, com l’havien mantingut els nostres avis i besavis, i a la vegada seguir l’activitat capitalista. Vista l’experiència, examinats tots els anys transcorreguts, vist que els primers que no ens hem cregut l’experiment som els mateixos menorquins, no m’estranyarà gens si, en una propera revisió de les reserves, la Unesco ens retira el títol com ja ho va fer de retirar-lo del Patrimoni Mundial a la Vall de l’Elba, a Alemanya.
La gestió dels residus a Menorca és un escàndol. El que ha estat passant a Milà en els darrers mesos ens hauria d’avergonyir a tots, i als primers, als mateixos operadors de l’abocador que, lluny d’abordar els problemes de cara, han seguit el mode espanyol de la picaresca. Però també hauria de preocupar a tots els càrrecs de responsabilitat, com els seus partits. El descrèdit infligit a Milà és majúscul i el retrat que oferim és ben galdós. Gent que fa la viu-viu, qui passa any empeny, per no dir coses pitjors.
Però no ho és també un escàndol l’afer de la legalització dels hortals? L’actual PTI els va voler afrontar des de l’impossible. Demanar impossibles és no voler arreglar els problemes. El nou PTI segueix demanant utopies, propiciant l’empantanament. Cal cercar el factible, sempre. També és aquest un tarannà molt espanyol. Fer lleis a la recerca de l’impossible, per allò que hauria de ser, de manera utòpica, com si les normes fossin tractats teològics, i no a la cerca del factible.
Tenim un greu problema de ciutadania, de deserció del compromís amb el civisme i la comunitat. La nostra època es caracteritza per la impossibilitat dels vincles. La gent no vol saber res, fins i tot de la seva parella, amb la qual cosa ben malament ho tenim perquè la política faci el paper que ha de fer, que és el de resoldre els problemes que es plantegen. És probable que l’estat d’anòmia ens arribi a fer col·lapsar. Però, abans d’arribar a aquest punt, pens que caldria assajar formes d’inclusió, mecanismes pels quals la gent es vegi forçada a participar en els assumptes de la comunitat. Per de prompte caldria treure de manera urgent els obstacles que impossibiliten que la gent no es faci seves les institucions i que propicien el caciquisme, que encara n’hi ha.
Deixar fora de normativa propietats hauria de ser el darrer que s’hauria de fer perquè és una convidada als afectats a seguir fent la viu-viu, una irresponsabilitat en tots els sentits. Una moral col·lectiva ben entesa ha de propiciar la inclusió, l’empoderament de tothom de tot allò que és comú.
Poc esper de l’individualisme i dels partits que només tenen posades les ulleres monocromes a favor del guany d’uns pocs, però molt decebedor és el memfotisme i la manca de sentit crític de la gent que sí es vanta de dir que pensa i treballa a favor de la col·lectivitat.
