La meva filla grossa va néixer a principis de l’any 2008, quan explotà una de les crisis econòmiques més grans a les que ens hem afrontat recentment. La crisi va durar fins ben entrat l’any 2014 o 2015. En total, ben bé, set anys de penúries econòmiques. Manco de cinc anys després va esclatar la covid, i la major crisi sanitària de les darreres dècades, amb la consegüent aturada de l’economia que durà prop de dos anys. I quan semblava que ja sortíem del pou negre, el febrer d’enguany en Putin envaeix Ucraïna i Europa torna a viure una guerra i les seves conseqüències, amb una altra crisi econòmica, a més d’energètica.
En conclusió, dels prop de 15 anys que té la meva filla, n’ha viscut uns 10 en crisi. Dues terceres parts de la seva vida. Una situació molt diferent de la que hem viscut les persones de la meva generació, que amb 40-45 anys, a part de les tres citades, n’hem viscudes un parell més: una entre els 70 i principis dels 80; i la de principis dels anys 90.
Les crisis abans eren cícliques. Més o manco cada 15 anys n’hi havia una. Semblava que el mateix sistema necessitava fer net, per arrencar de nou.
Ara, en un món hiperglobalitzat i interdependent, les crisis han deixat de ser cícliques i sembla que en pot explotar en qualsevol moment, en funció del que pugui passar a un lloc remot, en principi sense cap mena de relació amb noltros.
No només són més freqüents les crisis econòmiques, sinó que també sembla que duren manco. Per exemple, de la greu crisi de la covid, on l’economia es desplomà a una velocitat vertiginosa, ens en vam sortir molt ràpidament, evidentment amb conseqüències, que encara paguem. I dels efectes econòmics i energètics de la guerra d’Ucraïna, tot fa pensar que si s’acaba el conflicte militar o s’estabilitza, serà prest que la situació tornarà a la normalitat fins que vengui una altra crisi, i una altra... fins que la més amenaçant de totes les crisis, la climàtica, acabi explotant.
