Tenir els objectius clars, ser persistent i no rendir-se davant les adversitats acostuma a ser una virtut. La caparrutia, en canvi, és un defecte. La línia que separa aquestes dues actituds a la vida és molt fina i, de vegades, és fàcil estar equivocat i no adonar-se’n. Per açò ajuda que vengui algú de fora a obrir-nos els ulls. A la Conselleria d’Educació del Govern farien bé d’entendre el missatge que li han fet arribar les empreses constructores després de deixar desert, per segona vegada, el concurs per construir el nou Conservatori de Menorca a la Sala Augusta de Maó.
Ni tan sols augmentant el pressupost de l’obra en dos milions d’euros hi ha cap empresa, ni local ni de fora, que es vulgui embarcar en aquesta aventura. La complexitat del projecte, que obliga a fer malabars per encabir les aules en vuit plantes diferents i deixar preparat l’espai per fer un auditori subterrani en el futur, unit a la incògnita del que suposa excavar una antiga pedrera, són factors coneguts per a tots. Com ho són els trencs que van aparèixer a l’edifici després de la seva darrera rehabilitació.
La solució no és tornar a intentar, per tercera vegada, licitar un projecte que ja està mort. Si 8,3 milions d’euros no han estat suficients, quant més pot arribar a costar aquesta obra faraònica?El Govern ha tardat quatre anys a refer les bases després del primer concurs. Sumar un altre retard d’aquesta magnitud no és admissible.
Apostar per la Sala Augusta tenia sentit quan semblava que havia de ser la solució més ràpida, perquè no obligava a començar tota la tramitació de zero com passava amb les alternatives que havien proposat les famílies dels alumnes o l’oposició. Ara, però, vist el que ha passat, no té sentit continuar insistint. Toca repensar-ho tot des del principi, com bé diu la directora del Conservatori, i apostar per una solució de futur que sigui factible i doni una sortida digna a la comunitat educativa.
