S’atraca Nadal. Temps de regals. Regalar bé és difícil. Demana atenció, imaginació i psicologia. Hi ha qui té l’habilitat de regalar de forma brillant (en tenc una a casa) i altres que perpetren autèntiques atrocitats, com la planxa a la senyora, llençols a la parella massa recent o les experiències que mai ve bé experimentar.
Voler encertar un regal genera estrès si no es té l’habilitat innata. Hi ha qui no vol aquest estrès ni cap risc d’error, o qui no és capaç de detectar una necessitat, per exemple, en adolescents enrevessats i a la moda. En aquests casos, a vegades, es regalen doblers, cash. Manco esforç i un encert neutre assegurat, sense la passió de la sorpresa ni cap mala cara mal dissimulada.
Regalar diners és, idò, una opció conservadora en què les dues parts queden satisfetes, més adient en certes relacions personals que en altres. Jo, per exemple, no esper d’una administració pública que me regali diners. I ara, amb el precedent recent de les ajudes covid, l’augment de recursos disponibles i el pretext de la inflació (alerta, perquè no tot és equiparable a una pandèmia) regalar diners s’ha posat de moda entre governants d’esquerres, com el Consell.
El que s’espera d’una administració pública és que tengui el regal adient per a cada ciutadà, que atengui cada necessitat particular. Carreteres segures als conductors, bones escoles als fillets, serveis socials potents a qui té dificultats, habitatge assequible a qui vola del niu, prou metges al malalt... No esper que me tornin part dels impostos (s’han de pagar impostos) amb bons, vals, xecs no sé què o altres fórmules que desprenen aroma de caritat populista. Perquè aquests diners volen ràpid i les dificultats, per aquella part dels receptors que realment en tenguin de serioses, queden.
La redistribució de la riquesa s’ha de fer (i s’ha de fer) per perdurar, amb valentes polítiques fiscals progressives i uns serveis públics de qualitat. No regalant diners. I si ho estan fent per falta d’idees, llibres o un xandall me van bé.
