Estar pendent que passi alguna cosa, sovint coneguda i tenir esperança són les dues accepcions d’un verb molt significatiu i molt relacionat amb aquesta època de l’any en la que estem immersos. Ambdues formes d’usar el verb «esperar» s’empren de forma habitual pels parlants.
Esperar amb esperança, seria com una fusió de les dues possibilitats del mot. Molts de nosaltres també entenem i emprem l’expressió així.
L’Advent és el temps on posar en pràctica aquest verb. L’acció que implica el mot del qual estem parlant en aquest escrit, és el nucli central entorn al qual gira la intenció cristiana del moment.
L’Advent són quatre setmanes durant les quals i de forma progressiva, ens anem atracant a un dels moments més importants del calendari litúrgic. Al llarg d’aquestes setmanes prèvies al Nadal, molts fets ens haurien de fer sentir que realment esperem que passi una cosa coneguda i a més ho fem amb esperança i molta il·lusió.
Nadal és una festa religiosa que es viu a totes les llars, siguin o no creients, practicants o no, catòlics i d’altres congregacions i fins i tot, ateus i agnòstics. La cultura europea manté i viu de forma especial les dates nadalenques, a pesar de la pèrdua progressiva i evident de la pràctica religiosa de la societat actual i per suposat, també de la poca assistència a les celebracions cristianes d’aquesta època concreta.
No es creu gaire en Déu, a grans trets i a mode de resum ràpid d’acord amb el que veiem al nostre voltant, però sí que es viu i es sent alguna cosa especial pel Nadal. Tots ho podem sentir. Compartim estones i àpats en família o amics, intercanviem regals, es fan desplaçaments i viatges per reunir-se amb els essers estimats, telefonem enfora per donar les bones festes i tantes d’altres manifestacions d’estima que tots vivim aquests dies. Totes aquestes manifestacions i accions que sempre han format part de les costums cristianes.
Les darreres setmanes dins els centres educatius, entre proves d’avaluació i preparar el comiat del trimestre per donar pas a les vacances de Nadal, es viuen també d’una forma especial. Primerament amb molta activitat acadèmica però també es nota una sensació ambiental diferent i especial. Tot i així, intentar treballar el sentit profund del terme i presentar-lo com un element de joia als joves… és tot un repte.
Parlant a les classes, i observant les actituds... ningú sembla saber esperar gaire temps avui dia, és a dir, quan es vol una cosa, contenir-se d’obtenir el que un desitja, costa un gran esforç. Tot es vol ja. Ara. Tot d’una.
I això és un problema per arribar a poder sentir la força del terme esperar.
Tal vegada ens estem convertint en una societat massa consumista. Tots, grans i petits, amb necessitats infinites i amb ànsies de tenir tot el que tenen els que ens envolten i si és més o millor del que tenim nosaltres, no sabem posposar la demanda o fins i tot obtenir-la al moment. Eduquem als fills amb aquesta model de conducta?
Es podria dir que sí. La majoria de nosaltres ho fem.. Fins i tot es veu en persones i famílies que a vegades, veuen acompromesa la seva economia pel fet de voler fer front a unes exigències pròpies o dels fills, molt per damunt de les possibilitats reals.
L’espera, angoixa. I l’angoixa inunda el criteri ofegant a la calma, a la prudència i a la contenció del que implica esperar.
Costa trobar exemples on entendre que de veritat es pot percebre i sentir una felicitat buida de coses, només amb l’espera. Un sentiment d’alegria amb aquell atracament progressiu, lent i pausat del que esperem amb moltes ganes.
Aquelles felicitacions nadalenques que s’escrivien a mà un mes abans del Nadal pels familiars o amics, que s’enviaven per carta i s’havien de dur a un estanc o a correus per confiar en què arribarien bé i a hora.
La maternitat durant l’embaràs, o el maternatge dels primers dies i mesos amb el nadó. Quantes hores d’observació lenta, inspiracions profundes i silenci… molt de silenci mentre no arriba el moment.
L’espera dels fills que estudien o viuen enfora i no hem vist durant uns mesos. On la malenconia de les primeres setmanes sense tenir-los a prop a casa, dóna pas a la il·lusió de que prest arribarà. No hi ha sensació més plena que visualitzar com s’atraca el moment del retrobament amb l’abraçada profunda t tornant a olorar amb els ullstancats, a qui tant hem enyorat.
Que ens telefoni l’amic que fa anys que no ens hem vist, fent un resum del que ens ha passat a ambdós durant els mesos o anys que no hem parlat, per a tornar enrere en el temps de forma sobtada, tornant a creure que aquest, el temps, no passa ni maltracta la nostra relació i amistat.
Els calendaris i les agendes ens ajuden a organitzar-nos d’una forma visual, efectiva i fins i tot afectiva, convidant a mesmesurar el temps previ a qualsevol esdeveniment important de la nostra vida personal i laboral. Tatxar els dies, comptar-los, assenyalar-los i revisar-ho, permet viure l’espera també amb anhel.
Ens embolcalla l’emoció, l’ànim, els somnis, el gust, el delit, la complaença… quan sabem esperar.
Que durant aquest temps d’Advent, ens ens permetem a nosaltres mateixos poder aprendre de nou, o bé redescobrir i explorar totes les opcions que dins aquesta «espera» hi podem trobar. I, fugint de tota pressió externa, arribar a sentir el tarannà autèntic d’un Nadal nou. Un Nadal diferent. Un Nadal esperat amb il·lusió i esperança genuïns.
Tot queda en un segon pla quan es compleix i acaba l’espera.
