Del documental de Sabina, em va sorprendre que li agradés tant la solemnitat del toreig, l’èxtasi que diu sentir tocant el vestit de matador. El capten a la plaça de Mèxic dient-li a José Tomàs: «el plaer més gran de la meva vida és ser aquí», i afegeix que és un sentiment que pocs comprenen.
Efectivament. Tampoc entenc que els nous membres de les famílies espanyoles siguin els animals de companyia, i que la meitat d’aquests -que són molts- diguin que els prefereixen abans que els fillets. S’han d’estimar, per descomptat, però em sembla que sobrepassen una línia quan frasegen «el meu bebè» o «vine amb s’àvia», dormen al mateix llit, o encenen l’espelma d’aniversari en una magdalena. Assistim a un procés de sobrehumanització dels animals de companyia.
A Menorca s’han celebrat les primeres jornades de protecció i benestar animal. S’han abordat aspectes legals, de conducta, psicosocials i de la llei de protecció estatal aprovada el febrer d’enguany, però no n’he sentit rallar gaire, més enllà de la cobertura en els mitjans. De fet, un dels esperits d’aquesta llei és poder combatre l’abandonament, el camí que fan quan deixa de ser la mascota de moda.
No sé si aquests animals consentits són prou feliços, però «sintiéndolo mucho» em fa mal llegir que la línia de subvencions nominatives de la primera institució insular pugui donar més quantitat de doblers a les protectores d’animals que a les entitats que atenen persones vulnerables.
