L’actualitat va plena, dia sí, dia també de problemes, desgràcies i calamitats que no ajuden a aixecar l’ànim quan fas el cafè i t’informes amb ulls de son de com està el món. De vegades, però, estem de sort i succeeixen fets que et fan escapar la mitja rialleta per pensar que no tot està perdut. Un dia sense somriure, és un dia perdut deia en Chaplin.
Notícies com les que han passat recentment on enxampen a un lladre fent un xubec a un pis on havia entrat a robar, denuncien un aspirant a treure’s el carnet de conduir per haver arribat a l’examen al volant d’un cotxe, o per exemple, Renfe encarrega uns trens que no passen pel túnel, són per sucar-hi pa.
És clar que la notícia del veí des Castell que va voler guardar la seva barca al balcó, a banda de graciosa, ha servit per posar Menorca a les portades de la premsa nacional en ple mes de febrer. El poble que tenia la fama de veure el primer sol, ara és de la barca al balcó. Si fos en Miquel Mariano, no dubtaria a rescatar la guitarra i compondre una cançó que estaria cridada a convertir-se en el proper èxit d’estiu. I és que parlar d’intel·ligència artificial o de sostenibilitat està molt bé, però el relat de la quotidianitat, és el que realment arriba a les persones. I si a sobre, ens alegra el dia i serveix per fer tertúlia, no podem demanar res més.
L’admirat i recentment desaparegut Josep Maria Espinàs, a qui m’agradava llegir a la seva columneta del diari Avui, era un mestre de la senzillesa i de saber donar sentit a les coses més petites i imperceptibles. Bon viatge estimat.
