Els antics filòsofs consideraven que el brollar de la vida al planeta provenia de l’encontre entre el pare Sol i la mare Terra. En un símil amb la gestació humana, la Terra processava l’embaràs dels arbres durant l’hivern i generava vida a la primavera. O engendrava les herbes i els fongs a l’estiu per fer-los néixer a la tardor.
A partir d’aquestes metàfores, la gent es podia explicar que la natura fos tan esplendorosa, des de la costa a les muntanyes, amb vegetals i animals que seguien cicles més o manco repetitius.
En aquells temps es pensava igualment que els rocams i les carenes formaven part d’aquest cicle de concepcions planetàries, de forma que també el mateix món físic aniria fent-se més gran.
Molts segles després, es van obrir pas les teories que apuntaven que la paternitat de la vida ja no residia en l’astre principal, sinó que era el Treball qui engendrava la mare Terra. La capacitat de la gent per llaurar i sembrar, però també de pescar, de cosir, de tallar... era allò que feia al món més ric. La visió antropocèntrica guanyava adeptes.
Hi havia així mateix un canvi respecte de les teories d’abans pel que fa al món mineral, on la conclusió científica ja era que no creixia. De fet, la primera definició de metre com a mesura de referència, es basava en una part de la distància geogràfica entre punts del planeta, que s’havia constatat com a immutable.
Poc després, els economistes clàssics feien una passa més enllà per concloure que es bastava el Treball (ja sense necessitat de la Terra) per totes les coses necessàries per a la vida. La visió, cada vegada més segmentada, oblidava elements vitals pel camí.
El clau queda reblit als inicis del segle XX, quan s’acorda que tot això en realitat resta incorporat a un únic concepte, el capital, que permet traslladar-ho tot a moneda. L’energia solar, el treball o els mateixos recursos terrestres, es poden intercanviar en la visió que alguns anomenen el reduccionisme monetari. En tot cas, és una passa decisiva per aïllar-se del món físic i passar a viure en un món conceptual.
Actualment, no és arriscat dir que ens mantenim en aquesta darrera visió, que posa tota la capacitat exclusivament en mans humanes i situa el món en una idea mental, deslligada de la realitat física. D’aquí que no s’acostumi a tenir en compte si s’esgoten els recursos naturals o si es generen quantitats ingents de residus que no es desfan naturalment.
La degradació ambiental no sol aparèixer a les comptabilitats i tampoc està clar que tot es pugui intercanviar per monedes. De tota manera, ara els intercanvis econòmics tendeixen a fer-se basant-se en valors atorgats però difícilment executables. Fins i tot el dòlar ja no és exigible per or, com havia estat tradicional.
Semblaria, per més afegir, que hem tornat als inicis respecte de pensar que l’escorça terrestre es va fent gran, a jutjar per la intensitat dedicada a extreure materials i la poca decisió posada en reutilitzar, en acabar amb l’obsolescència programada o amb les contaminacions diverses. I el metre, ja no té referències terrestres, sinó longituds d’ona.
Deslligar-se del món real permet la satisfactòria experiència d’entrar en la fantasia imaginada, on les fronteres es desdibuixen i les coses són mal·leables. Però et pot desconnectar de tenir en compte que cal aire per respirar, aigua per beure, temperatura per sobreviure, bacteris per pair el menjar.
La civilització es fa gran i es vol independitzar de la llar familiar. Sembla que hem decidit que podem engendrar riquesa sent només els pares, i que no es cal cap mare. A la natura es troben coses similars (en insectes, amfibis, rèptils...), però solen ser les femelles les que tenen capacitat de reproduir-se a partir de cèl·lules no fecundades.
Alguns ho anomenen addicció civilitzatòria. D’altres parlen directament de patologia. Potser se’ns ha anat la mà amb això d’imaginar-nos similituds entre el funcionament planetari i la condició humana i ens hem situat fora d’òrbita.
Potser ens cal agafar tot el coneixement adquirit i tornar a acceptar la funció principal que fan el Sol i la Terra per a la vida. I admetre que la ment aguanta tota la creació que hi vulguem posar, però que el cos és una cosa més prosaica i no per això manco meravellosa.
