Els partits polítics han iniciat les rondes de reunions amb les entitats esportives, socials, veïnals o trobades genèriques amb un fil conductor comú: el relat.
Vull dir que allò que quotidianament s’interpreta com «han arribat les eleccions, fan campanya, i ara tothom ens telefona», és una oportunitat per donar sentit al projecte polític, una manera d’humanitzar els missatges que ens remeten via mitjans o via xarxes socials. La distància curta, marca. I al carrer ens falta una narració per combatre els mals actuals que amenacen el nivell de benestar: inflació, fractures socials, canvi climàtic, treball o habitatge, les que marquen la tossuda realitat informativa diària.
Les reunions poden generar una il·lusió col·lectiva, mostrar aquell punt de confiança que la ciutadania ha perdut. De fet, que només hi hagi discussions en lloc d’una bona explicació, és una part del gran desprestigi de la política actual.
Comença la reunió, tot pensat, tot mesurat per captar el nostre interès: el lloc, l’ordre, els actors secundaris proporcionats pel propi partit. I esperes una història ben narrada, el plaer de la paraula, el to de veu, la mirada, tot allò que comunica, fins i tot la intenció de l’escolta activa. El relat que transforma un programa electoral.
I passa l’hora, les queixes i les preguntes, i t’adones que seguirem allà mateix.
El món d’avui necessita més que mai les històries compartides, però les nostres històries i no les seves.
