Dvorák s’apropa per primer cop a la temàtica religiosa amb aquesta obra i el que ho propicia és la mort de la seva filla acabada de néixer. Escriu una primera versió per a piano, cor i quartet solista el 1876 i, un any després, quan moren consecutivament els seus altres dos fills, en fa l’orquestració i amplia l’obra. Es tracta, doncs, des de tots els punts de vista, d’una composició transida de dolor, i així ho reflecteix l’aclaparadora música que aquest cap de setmana hem pogut oferir en el concert de Setmana Santa de la Capella Davídica de la Catedral. I és que, veritablement, la força i la veritat d’aquesta música et penetra com a intèrpret i traspua a qui ho escolta. Si, a més a més, l’experiència s’envolta d’un equip humà amorós i entregat que batega i respira alhora, llavors la munió esdevé simbiòtica i l’emoció està assegurada.
Així ho vam sentir tots els que érem a l’escenari, cor, solistes, pianista i directora. I sembla que així va arribar a la gent que omplia els Socors. Enmig de tanta violència, quanta esperança es desferma quan la música aconsegueix la comunió de les ànimes. Deu ser per això que és tan necessària?
