Quan es passa una sequera severa, poca gent pensa en la inundació. I quan el cel aboca amb abundància i rapidesa l’aigua que ha anat acumulant, les conseqüències poden ser prou negatives si hem oblidat els sistemes de prevenció. És el que té viure només en la conjuntura i oblidar el mig i llarg termini.
Ara ens trobam en un moment de rebot econòmic. Després de l’aturada mundial de la pandèmia, es van posar en marxa tots els mecanismes de reactivació i han tingut resposta. Tanta, que ens està començant a angoixar. Després d’una sequera econòmica com no es recordava, ens arriba la inundació en forma de massificació turística.
LA GENT QUE TREBALLA de manera racional amb la gestió de les aigües superficials, saben que la força de rius i torrents depèn de vàries qüestions. No totes són fenòmens naturals (com la pròpia pluja intensa). De fet, la majoria son gestionables per la mà humana, si existeix la previsió de fer-ho.
Una primera qüestió és la plana de recollida d’aigua, és a dir, la capçalera de torrent. En funció de l’extensió de la superfície que rep la pluja i la reuneix cap a un mateix indret (com fan per exemple les tanques del Pla Verd, que ho envien tot cap el barranc d’Algendar), tindrem més o manco metres cúbics a gestionar. Però no només és la superfície, sinó l’estat en què es trobin aquests terrenys.
Hi ha indrets al món que treballen aquestes coses. Mirant de fer les sembres amb un dibuix que ajudi a frenar l’aigua en tost d’accelerar-la. Amb alguns subsoladors i un disseny previ, es pot facilitar que l’aigua s’infiltri i no agafi carrera. Amb un cert calendari i pràctiques de pasturatge, es pot reduir el risc que les grans pluges ens agafin amb la terra llaurada i sense herba, cosa que ens provocarà una important pèrdua de sòl fèrtil (els torrents marrons que ens hem acostumat a veure).
També hi ha territoris on s’habiliten basses a la part de dalt, que acumulen aigua i en frenen la seva velocitat, que és la seva violència. Es veu que al Pla Verd hi va haver una zona humida d’aquest estil. Si no es prenen mesures, quedes a mercè de la tempesta, de l’eventualitat, de la contingència.
En termes turístics, la plana de recollida d’aigua es podria equiparar al nombre de països als quals es dirigeix la propaganda turística. I la velocitat quedaria marcada per la quantitat de connexions aèries i rutes marítimes que s’estructuren per poder canalitzar visitants cap la nostra illa en els mateixos mesos. Si l’arribada és ràpida i massiva, cal anar regulant les dues coses i deixar de pensar que més és millor.
Quan l’aigua de tempesta ja és dins el llit del torrent, s’ha de procurar que no hi hagi arbres al mig de la llera, però si que hi hagi vegetació a les voreres, perquè això genera turbulències que frenen la velocitat. La barrera vegetal (permeable però densa) fa que l’aigua entri mansa a les terres de les bandes, que és on els humans hi tenim els interessos, les cases o els conreus. De tant en tant, una plana dissenyada perquè s’inundi, romprà la riuada, generarà calma i pocs desperfectes. Si tot funciona, l’arribada de l’aigua, controlada la seva embranzida, pot tenir prou efectes positius.
EN EL SÍMIL QUE ESTEM fent, cal incrementar els indrets on només s’hi pugui anar en transport públic o bicicleta, reduir la jardineria de gespa i implicar la restauració per adquirir producte local amb compromís ambiental. Les planes d’inundació, on s’acumula més aigua sense efectes secundaris, vindrien a ser les platges urbanes i els grans centres d’atracció turística.
La vegetació de vorera és la inspecció turística eficaç, que redueix l’oferta il·legal. És el fre a noves dotacions nàutiques en un litoral on prou feina tindrem per gestionar els milers d’embarcacions que ja hi ha. És una fiscalitat que gravi molt seriosament a qui compra una segona casa i la ven en poc temps, perquè l’habitatge no ha de ser un simple element de mercat per especular sinó un dret social.
Menorca va acabar gestionant bastant bé la rierada urbanística dels anys setanta i vuitanta. No ho va fer d’un dia per l’altre, però es va poder controlar per una voluntat decidida a fer-ho. Diuen que l’èxit de la vida no resideix en vèncer sempre, sinó en no donar-se mai per vençut. Menorca ha de fer aquesta nova batalla i tothom hauria d’ajudar per aconseguir-la.
