Des de fa uns dies, és inevitable que en les sobretaules aparegui qualque referència a les properes eleccions, on cada vegada em costa més defensar que l’invent de la política és un gran invent per a la ciutadania. Allò que assentem a la base de la democràcia, amb poder decisori de lleis, normes, iniciatives i càrrecs que ens regiran durant els propers 4 anys. Em costa sí, i ho dic tristament, defensar que la paraula pública és el principi del món.
Em qüestionen que els darrers anys ha tornat insidiosa, carregada d’eslògans, sense estil, sense raonament profund, i sense gràcia. I que la paraula derrotada ens condueix més prop del caos que d’un món amable. No passa tan sols a la cosa pública, sinó que és un reflex de la societat en general.
De la recent presentació de candidatures, retreuen missatges buits i frases fetes, seguint el mateix patró que mana la corrent d’actualitat: ara tot és habitatge, energia, inflació, o subvencions amb fons europeus.
Si la retòrica és el procés comunicatiu ordenat que té com a finalitat la persuasió, l’art de dir-ho bé, i que ens fa commoure, no s’acaba d’aconseguir. Per açò, celebrem Sant Jordi. Llibres i amor sempre casen de primera. Omplim-nos de lletres i roses, i com que Sant Jordi és també la Diada Nacional de la Llengua Catalana, permeteu-me que ho digui: no armeu guerres referint-vos a l’idioma. A les eleccions del maig, no enfocam el passat més ranci, sinó cap el futur amb il·lusió.
