L’1 d’Octubre del 2017, mentre els aficionats corejaven el ‘Que Viva España’ de Manolo Escobar, el Bernabeu es va omplir de banderes. Era el partit Real Madrid-Espanyol, al minut 12 els espectadors/es van enarborar els milers de banderes vermelles i gualdes que havien portat de casa seva i les 25.000 que s’havien repartit amb el lema ‘tots som Espanya’.
Les banderes espanyoles van aparèixer per tot l’estadi de forma ostentosa, va ser una exhibició orgullosa i és que no era un dia qualsevol, molts madridistes van decidir onejar el seu símbol més estimat, en la mateixa jornada i just després, del referèndum d’independència celebrat a Catalunya.
El club va assegurar que no tenia res a veure en l’organització d’aquesta demostració de patriotisme espanyol, però sí que va afavorir que el fervent públic donés amb l’abanderada demostració, el seu parer contrari a la consulta separatista i recolzant així la unitat d’Espanya.
Com expressa Emilio Butragueño al magnífic documental «La Llegenda Blanca», ser del Madrid és una «manera de vida». Per açò, és la destinació preferent dels aficionats al futbol que es senten espanyols i patriòtics. Aquesta dimensió nacionalista és en part, el resultat de la seva vinculació durant dècades al règim del dictador Franco, acceptant per principi el que establia el poder oficial.
El recordat periodista Alex Botines afirmava: «El Real Madrid ha estat, durant anys, el club que millor ha servit al règim». L’arribada de Santiago Bernabéu a la Presidència el setembre del 1943 va ser en aquest aspecte determinant, ja que gràcies a la seva amistat amb el general Agustín Muñoz Grandes i a les seves relacions amb l’estament militar, la presència d’alts comandaments castrenses a les juntes directives es va fer habitual. En aquest context tan favorable, la familiaritat, la simpatia i fermar els llaços d’afecte amb el règim franquista, es va fer amb tota naturalitat.
Definitori va ser també el pentacampionat europeu consecutiu (1955-1960). Els triomfs continentals van elevar la figura del club fins a altíssimes cotes futbolístiques i socials, l’inici espectacular de l’epopeia esportiva madridista.
Així el Reial Madrid es va convertir en el millor ambaixador d’Espanya, el franquisme es va esforçar en explotar la seva fama, convertint-lo en un dels seus emblemes, contribuint a més, a la projecció internacional d’Espanya. Aquesta utilització dels èxits blancs, que es va fer des del Pardo, va ser permesa conscientment pel Club, ja que mai va renegar ni de la dictadura, ni dels seus dirigents.
El Madrid no ha estat ni el primer, ni el darrer club fomentat pel poder polític, els sociòlegs han estudiat abastament aquest tipus d’utilització propagandística. Els estats comunistes totalitaris van ser mestres en aquesta pràctica: el CSKA de Sofia a Bulgària, el Dukla de Praga a Txecoslovàquia, el CSKA de Moscou equip associat a l’exèrcit vermell soviètic, l’Steaua de Bucarest sorgit també dins l’exèrcit en els anys daurats de Ceaucescu, l’Estrella Roja, club dels col·laboradors del mariscal Tito de l’antiga Iugoslàvia o el River Plate durant la dictadura de Rafael Videla... tots van ser associats amb l’oficialisme del seu país.
Per altra part i de manera ben diferent, en les nacions que no tenen estat, trobem clubs que han assumit el paper de representar esportivament a la comunitat que pertanyen. Ho fa l’Athletic a Euskadi, l’Sporting de Bastia a Còrsega, el Cèltic a Escòcia, el Belfast, representant a la comunitat republicana irlandesa, i ho feren el Dinamo Zagreb o el Hajduk Split en la Croàcia iugoslava.
El Barça, considerat no adepte a la dictadura i subversiu alhora, ha tingut en la centenària història del futbol, un paper ben diferent al club de Chamartín, primer com a defensor de les reivindicacions autonomistes o amb els xiulets a la Marxa Real. Quan la situació ho ha requerit, al Camp Nou han tret la quadribarrada, fet un gegantí mosaic expressant els anhels de la comunitat catalana o adherint-se al dret a decidir. Des de fa diversos anys, es crida per la independència catalana al minut 17 de cada partit,
El que és incorrecte és utilitzar el vell argument ‘que no s’ha de mesclar esport i política’, perquè de sempre, un ha format part de l’altra. Encara que evidentment, és molt diferent viure i competir a redossa d’una dictadura, que reivindicar la democràcia. Cadascú que carregui el mort i que «cada palo aguante su vela».
