Ring… ring… ring…
- Hola, bon dia, és vostè el senyor Joan?
- Sí. Quina sorpresa, amic meu, feia quaranta anys que no tenia comunicació amb ningú. No sap com estam d’avorrits per aquí, na Camille i jo. Això és molt gran i en ocasions passen anys sense veure ningú més. A més, el responsable del nostre sector és Sant Pancraç i, amic, aquest home és molt sorrut. Només sap parlar de diners, del FMI, del G7, de la revista Forbes. Amb el que ens serveixen aquí! Tenim, això sí, el pamflet de Sant Pere, l’Sky Newspaper, i ens manté una mica informats, encara que em sembla que és molt exagerat perquè sempre ens conta desastres: que si dues terceres parts de la població es mor de fam, que si el feixisme ha reviscolat a Europa, que si a Nord-Amèrica la població no té la sanitat gratuïta universal, que si hi ha cops militars cada dos per tres, que si hi ha guerres a Europa i a tot al món, que s’incrementa la creació d’armes atòmiques i biològiques, que si hi ha un canvi climàtic que pot acabar amb la vida que coneixem, i tot açò no pot ser ver.
- Idò, s’ho pot ben creure, senyor Joan. I fa curt, Sant Pere. Bé, jo el crid des d’Alaior.
- Alaior! Perdoni que el talli, però només el nom ja ens ha fet llagrimejar, a na Camille i a mi. Alaior. Ja sap que jo hi vaig néixer, l’any 1900. Hi vaig fer la meva infantesa, que bé que m’ho passava jugant a sa plaça amb els amics. Mon pare era mestre nacional, un gran mestre i un gran pare. Va fer molta feina, a Alaior, a pesar que la gent de dretes se’l mirava amb mals ulls i escampava rumors, fake news, els deis ara, sobre ell. Era un poble molt de dretes, Alaior. Ja haurà progressat, no, la modernitat i els avanços de la ciència i la raó els haurà posat al dia, és ver?
- Bono, no li vull donar un disgust. Hi ha de tot.
- I com està el meu amic Arcadio, i l’Antonio Casero, que vaig conèixer en la meva visita després de tants anys d’exili?
- Arcadio ens va deixar fa uns anys i l’Antonio Casero segueix donant guerra. Bé, en realitat, jo volia parlar amb vostè, que és una autoritat universal en la matèria, sobre el que va passar amb Vinicius en el camp del València. Ara estam tot el dia a veure si Espanya és un país racista o no.
- Ah, sí, ja me n’he temut, el butlletí de Sant Pere en du una crònica. Que bona part del públic el va insultar de mala manera amb cants racistes. Crec que li deien moneia. Són un poc bojos, perquè tots en venim de ses moneies. Em fan mal al cor, aquestes coses. Vaig començar a reflexionar sobre el racisme i la xenofòbia fa quasi cent anys. Ja sap vostè el mal que ha fet a la humanitat, els milions de morts que duim en el llibre de comptes a causa del racisme. Jo em pensava que amb tots els meus llibres i amb l’informe que vaig presentar davant la Unesco, la humanitat superaria aquest llast dels temps antics, però veig que no és així. El racisme i el nacionalisme han fet molt de mal. No hi ha races, no hi ha nacions. Només hi ha una raça, l’ésser humà, l’homo sapiens, i una nació, el planeta Terra. I si en algun moment pensem que les diferències de color o constitució suposa l’existència de races, no n’hi ha cap que científicament sigui superior a una altra.
- Amic Joan, i per què troba que succeeix tot això?
- Amic, el racisme es sosté sobre la suposada inferioritat biològica, que explicarien una pretesa inferioritat psíquica de l’altre, cosa completament falsa, també argumenta el racisme que la mescla de comunitats i cultures, de races diu, diferenciades implica una progressiva degeneració de la comunitat racial original, que el mestissatge produiria disharmonies físiques i mentals, quan se sap que la causa no és racial, sinó social, o sigui el creuament d’individus que pertanyen als sectors més empobrits i marginats, per açò dic que el racisme és una forma de mantenir la supremacia econòmica i social d’algunes minories. Tot açò són contes, històries per argumentar l’explotació i la desigualtat. Tots els pobles de la terra, i Menorca n’és un exemple, que tenen una altra cultura han estat territoris en els quals han tingut lloc conquestes d’uns pobles per uns altres, una mescla contínua al llarg de milers d’anys. Els grups aïllats no han intervingut mai en el progrés cultural de la humanitat; pel contrari, les circumstàncies que permeten a un grup realitzar un paper important en la civilització es veuen afavorides per l’encreuament amb altres grups humans, digueu-li races o cultures, o sigui, pel mestissatge. La personalitat humana, biològica i psicològica, és el resultat de dos factors: herència i ambient, en proporcions molt variables en cada cas. És absurd voler explicar el fenomen humà prescindint d’un o altre factor. Està clar que les masses en un camp de futbol, o en una pista de bàsquet, o en un míting, poden experimentar una espècie de transformació, no tots, per sort, sinó aquells que ja estan predisposats a no reflexionar. Els prejudicis i l’odi que van demostrar els que van insultar Vinicius diumenge passat, com els que insulten cada diumenge a un o altre esportista, als àrbitres, o a qui sigui, són produïts per un estat afectiu que la massa multiplica i que en cap cas són el resultat de la reflexió. Un estat afectiu no pot ser destruït per un simple raonament, cal un altre estat afectiu d’igual o major força que el contraresti. No és possible desarrelar un prejudici totalment ni precipitadament; cal crear un ambient favorable a noves formes de suggestió i imitació. Els prejudicis són perillosos ja que poden ser la base per al desenvolupament de sentiments i actes hostils i fins i tot violents. Però hem de saber que els prejudicis no són innats, s’aprenen, per tant, poden ser combatuts des de l’educació i des dels responsables de llançar contínuament missatges a la població. En el cas de Vinicius, com en altres, els creadors d’opinió pública, alguns periodistes i tertulians tenen un efecte negatiu i provocador, encara que després es dediquin a censurar a aquells que actuen moguts per allò que ells mateixos han provocat. Bono, amic meu, veig que tot segueix igual a la Terra, com que sé que el roaming amb el cel és molt car, crec que és hora de dir-nos adéu. Em pot telefonar quan vulgui. M’agradarà rebre notícies d’Alaior.
- Gràcies a vostè, senyor Comas. Esper que algú l’escolti aquí baix.
Nota: Les opinions de Joan Comas estan extretes de les obres d’investigació i anàlisi que ell publicà.
