Ara que estem de muda al govern insular voldria deixar constància del que segueix, a propòsit del que crec convé recordar sobre la situació econòmica de l’Illa; començant en aquest cas pel turisme. De manera resumida, millor tenir turisme que no tenir-ne; però tenir-ne massa és perillós. De la mateixa manera, tenir immigració és necessari, per raons no només econòmiques; però tenir-ne molta és perillós per l’economia. N’exposaré ara les raons.
El turisme com a ‘sector’ és un poti-poti de moltes coses. Ho és en demanda (tipus de visitants, reclams) i d’oferta (marketing i serveis efectivament oferts). Prou, per tant, d’incentivar el turisme en genèric! Tenir massa turisme és dolent no només per qüestions de sostenibilitat mediambiental. Ho és també per la tendència, si no es corregeix, envers una deriva que confon als demandants amb una oferta de serveis que clarifica preus i qualitats només en el llarg termini (experimentant!!), fet que no tot visitant es pot permetre: El «aquí te pillo aquí te mato» altrament pot fàcilment prevaldre.
Preservar l’adequació d’oferta i demanda per esmenar els ‘fallos de mercat’ (se’n diu ‘mercat de llimones’ en economia, amb asimetries i problemes d’informació) és obligació dels responsables públics. Es pot demostrar que tothom millora amb aquesta intervenció.
La deriva cap al low cost es produeix quan tothom es sent capacitat per entrar en el mercat dels serveis turístics. Amb el reclam de rendibilitat a curt, es renuncia a altres activitats sense que el necessari coneixement del mercat al qual s’accedeix sigui una barrera d’entrada. Ara bé, quan es sobrepassa un cert límit d’entrants es pot entrar en caiguda lliure.
Aquesta caiguda ve marcada per la parsimònia cap a més i més entrades de mà d’obra amb poca exigència de formació, tant en nouvinguts com en autòctons, que abandonen la formació prematurament. Als sectors agrícoles-alimentaris els passa el mateix. Sense millors salaris, que en models de baixa productivitat no es poden pagar, la mitjana mòbil de l’economia baixa en lloc de pujar.
Quan es sobrepassen aquests límits, els poders públics i els vertaders empresaris del sector ja no són a temps d’aturar la bolla costa avall. Esdevé, així, una aspiració majoritària de la població ‘participar del negoci turístic’, fet que la democràcia magnifica en atenció als efectes a curt termini (donar ocupació, salvar temporades), especialment en un entorn consumista i d’emulació d’allò que els mitjans identifiquen com a progrés.
I així creixen les xifres en valor absolut de què representa el sector, però cauen les relatives (renda per càpita ben comptada, en termes reals). Es renuncia al balanç patrimonial -que és col·lectiu, ‘de tots i de ningú’-, per bé de maximitzar els fluxos de caixa, els comptes de resultats propis de cadascú.
La immigració peninsular i forana té elements de solidaritat innegables. Però cal estar atents al fet que, en absència d’una acció social que l’acompanyi, a finançar a partir de les rendes de qui se’n beneficien, s’aboca el país a una desigualtat creixent, a una desnaturalització de la societat, amb renúncies a la llengua i a la cultura pròpies que, per a qui estima el país, són dignes del neocolonialisme; i per a qui veu amenaçat el seu estatus social, dona peu a nous populismes (‘vingueren de fora... i perdérem la pau’).
L’Estat espanyol, en general, es mostra feliç per l’aportació de divises que el turisme balear genera, per l’ocupació que provoca per altres territoris abandonats pel mateix Estat... Però a l’hora de fer front a les necessitats socials que tot això comporta per a la societat illenca, l’Estat mira cap a l’altra banda. Més encara, l’Administració central focalitza els problemes de preus i d’habitatge en els governs locals, negligint les compensacions a l’hora d’armar el finançament territorial adequat. I els partits nacionalistes d’obediència espanyola continuen menjant d’aquella mateixa mà, diguin el que diguin en època electoral.
En un moment de canvis de govern crec que, tot plegat, aniria bé recordar-ho.
