Amb un grup de capellans de Menorca acab de viure uns dies d’exercicis espirituals. Amb unes altres paraules puc dir que he viscut el goig de la «bellesa interior», de la pau que dignifica la vida, de l’ànim que acull qui s’atreveix aturar el ritme diari i es posa davant ell mateix guiat per la Paraula de Déu.
El goig de la bellesa viscuda no te res a veure amb la fruïció que experimentam davant una bellesa exterior quan aquesta afecta a models amb trets facials marcats o amb perfums i cosmètics. Aquesta no és la bellesa que m’importa i manco, crec, la que realment importa viure. Fa uns dies algú que no gaudeix de la capacitat de la vista em comentava: «Com que no hi veig, no valor a les persones per la seva estatura o expressió de cara. Les valor pel que descobresc hi ha al seu interior. És l’interior que cada persona em manifesta el que m’atrau més o manco». Les discapacitats que viuen alguns ens fan descobrir les nostres. Escoltant atentament aquest comentari em va ajudar a fer-me més proper i amant de la bellesa que té el seu niu a l’interior de cadascú.
Cert que hem de cuidar el llenguatge dels sentits: l’espai que ens rodeja, la llum i la fosca que ens parlen, l’olor perfumat de les flors, la majestat dels grans pujols, el cant de les aus, la música d’un instrument o de varis instruments musicals que aconsegueixen fins i tot fer vibrar parets i murs, ... Mes, la bellesa exterior és per a mi com la Bona notícia que em comunica que hi ha salvació. És com la nau que em condueix a delatar la nova principal que s’amaga i es revela en el microcosmos de l’Univers i de les persones. La bellesa exterior té, per a mi, la missió de descobrir la bellesa que és invisible. L’essencial, ho hem dit prou vegades recolzats amb Saint Exupéry, és invisible als ulls. La bellesa exterior és bellesa quan ens condueix cap a l’autèntica Saviesa.
El papa Benet XVI deia el novembre de 2009 a 250 artistes a la Capella Sixtina: «Sou els custodis de la bellesa, teniu, gràcies al vostre talent, la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d’ampliar horitzons del coneixement i del compromís humà. Agraïu els dons rebuts i sigau plenament conscients de la gran responsabilitat de comunicar la bellesa, de comunicar la bellesa a través de la bellesa».
La bellesa que he viscut a través de la bellesa que m’ha acompanyat durant els exercicis espirituals, ha estat:
1. Déu estima el món (Jn 3). L’objecte de l’amor de Déu és el món, les persones. L’Església és fidel a Déu si és un signe viu i eficaç de l’amor de Déu a tothom.
2. Què significa aquest amor de Déu al món? Significa que: Feliços els qui sentint-se pobres, cerquen, tenen fam i ploren davant els qui fan callar o fan desaparèixer als qui desitgen i lluiten a favor de la justícia, de l’honradesa, de la dignitat de tota persona des de la seva concepció fins el seu final. (Mt 5; Lc 6)
3. Déu és trinitari. Ja ens convé a tots tancar els ulls i recolzar-nos en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Els grans místics, els amants de la bellesa interior, han estat i són profundament trinitaris. I és que la Trinitat significa sobretot: «Déu és amor». I que «Déu és Amor» significa que la clau última de tot el que existeix és un misteri de comunió infinita i absoluta.
Els humans vivim experiències de comunió però també patim experiències de divisió, conflictes, orgull... Per açò, entrant en silenci en el més íntim de cadascú, descobrim quina és la nostra més profunda aspiració: aspiram acollir la comunió, l’amor total, la pau més sincera, la bellesa del tot plena.
Descobrir i desitjar la «bellesa total» és la gran notícia que he viscut aquests dies gràcies als exercicis espirituals. No som com deia Sartre «una passió inútil», el que som és «desig i passió de bellesa plena».
