Mon pare, a la meva infantesa de la dècada dels 70, ens duia d’excursió amb un 600. Senalla i bereneta, quan el trajecte era part de l’aventura dins del cotxe i les jornades evocaven aquelles coses que es podien considerar certeses absolutes. No ens passava ni pel cap dubtar d’aquell adult que ens rallava. A cada paraula, la llavor semblava definitivament plantada. Les famílies nombroses d’abans apreníem constantment lliçons de democràcia.
Ara el món és més complex. Per una banda, genera dubtes constants i, per l’altra, els líders actuals ens imposen veritats absolutes. Mon pare, si hagués escoltat el debat d’en Sánchez i en Feijóo, hauria fet el mateix que jo: canviar de canal.
Gairebé tothom hem acabat normalitzant una manera de fer política fonamentada en la bronca i la desqualificació, que admet la crítica per la crítica. Qui serà el futur president del país, qualsevol dels dos, va exercir un model d’acció: interrupció, demagògia, desdeny, ofensa, falsia... consentit per uns moderadors que tampoc semblaven l’exemple del millor periodisme. Aquests debats fan reviscolar el distanciament creixent de la ciutadania respecte de la política.
Pot semblar ingenu, però és totalment imprescindible la política social, la dels valors. Aquella ciència que té per objectiu solucionar els problemes reals que afecten les persones.
És el moment que la ciutadania digui prou al circ. No ens podem permetre apagar definitivament el televisor.
