Cada estiu té una cançó. Amb la calor, surten al mercat cançons de ritme contagiós, lletra simple i tornada aferradissa per intentar sonar a totes les festes, bars, tallers i perruqueries. La cançó de l’estiu és com la covid, que acaba contagiant amb voracitat ferotge tant a qui l’accepta com a qui se’n declara negacionista. Fins i tot aquell que fa militància en contra, que l’odia per poca qualitat i massa repetició, quan abaixa la guàrdia, quan està desprevingut preparant un oli-aigua o tirant un volantí se sorprèn, i maldiu ell mateix, taral·lejant-ne la tornada (estribillo).
A més, malgrat la seva fugacitat estacional, la cançó de l’estiu té el poder de romandre eternament en l’inconscient, latent, amagada, gravada a foc. Deixa seqüeles inesborrables. Així, persones de memòria precària, que obliden que un dia van criticar els pactes polítics amb partits extremistes, que cada any obvien perillosament la data del seu aniversari de noces o que constantment han de recuperar les contrasenyes, en tenen prou amb sentir un parell d’acords d’aquella cançó de l’estiu que fa deu o dotze anys van maleir per recordar-ne la tonada, esbossar-ne la lletra i, amb més o menys gràcia, reproduir-ne la coreografia.
Adults incapacitats per pronunciar bé el nom del millor amic del seu fill reprodueixen sense cap error l’aserejé-ja-dejé De jebe tu de jebere seibiunouva majavi an de bugui an de güididípi. Professionals qualificats que dubten sobre l’autor de «Guerra i pau» tenen clar qui cantava el «Waka waka». Quan algú diu que hem d’anar a poc a poc visita el nostre cervell la veueta de Luis Fonsi i quan posam carn a torrar algun graciós evoca Georgie Dann.
Alerta amb algunes coses que s’estan escoltant aquest estiu. Repetitives, simplistes, comercials, bàsiques, infeccioses, mediocres, omnipresents. Atractives per a uns i insuportables per a altres, però que tothom taral·leja i amplifica. Poden deixar seqüeles severes. Potser les recordarem durant molts anys. I amb dolor. Algunes són cançons. Altres no.
