Algunes coses les tenim a casa amb el desig de no haver-les d’emprar mai. Unes més a mà perquè són per a mals lleus freqüents, com paracetamol, tippex, una llanterna, Superglue o una cançó per aixecar l’ànim. Altres més guardades, com la roda de recanvi, l’assegurança de la llar, un desembossador, eines XL o trampes per a visites indesitjades.
Amb els arguments sobre temes diversos succeeix el mateix. No m’agrada emprar-los, però sempre tenc a mà, per recurrents, la defensa dels carrers sense cotxes, la necessitat de pagar impostos, que la vida a Menorca sense turisme és una utopia i sense restriccions un suïcidi, la crítica a l’excés de crítica, o el refús a la censura cultural puritana, sigui rància o políticament correcta.
Altres eines argumentals les tenia més amagades, al traster, en caixes precintades a prestatgeries altes, perquè les creia amortitzades. Ara, amb l’actual context polític, he hagut de buscar-les. Del racó fosc on guardam aquell vídeo Beta he recuperat la reflexió que la violència de gènere serà un thriller ben real mentre passem més pena per la integritat d’una dona que per la d’un home. De l’armari dels regals desafortunats he recuperat el raonament que l’evidència científica de les dades és l’únic fred del canvi climàtic. Del sac de la roba aspirant a ser pedaç, que la diversitat sexual mereix banderes mentre provoqui cruels escarnis. I del bagul de les barbies desmembrades, que deshumanitzar els migrants suposa amputar-nos l’ànima.
Per al pesadíssim mal de llengua, sempre duc a la butxaca les pastilles discursives «el menorquí és un dialecte», «la immersió escolar no és una imposició sinó un dispositiu de supervivència del català» o l’homeopatia toponímica, entre altres. Ara hem de revisar-ne la posologia, a més de procurar-nos un detergent llevataques per denunciar amb força el brut menyspreu que suposa l’anarquia folklòrica d’escriure textos públics i publicats en un menorquí que no respecta cap norma ni rubor. Açò o tancar-se a un búnquer, i no en tenc cap.
