Influir en la ment dels votants amb afirmacions persuasives en una determinada direcció, és el propòsit dels que dissenyen campanyes electorals. El que xoca és que hagin induït a votar a qui menys desitjaven. Ja ho va avisar Andoni Ortuzar del PNB: «Cada vegada que Feijóo obre la boca dona 100 vots a Bildu».
L’enrenou provocat per la inclusió de 44 exmembres d'ETA a les llistes i la repetició contínua a pinyó fix dels mantres «ETA està viva» i «Que et voti Txapote» de la productora Ayuso, que van inundar durant dies la discussió política, paradoxalment ha estat per a la coalició abertzale una magnífica propaganda, pel fet que han provocat una reacció contrària a la desitjada.
Lògicament la dreta i l’extrema dreta autoritària volien captar l’atenció dels ciutadans generant un impacte psicològic, amb la intenció de fer perdre vots a Pedro Sánchez i no hi ha dubte, que utilitzar i servir-se abusivament del dolor provocat per la banda terrorista, capta el vot per tot arreu d’Espanya.
Segurament als dirigents que els satisfà crispar la vida política, van creure que seria beneficiós buscar les puces a aquells que despectivament anomenen batasuns o filoetarres. Ara tens que la manipulació emocional ha causat un efecte bumerang colpejant al llançador.
Segons informa la premsa basca els sobiranistes lluny de caure en el parany d’encendre el vesper, s’han fet enfora de la polèmica, posant en dansa una propaganda electoral pragmàtica, atenent la realitat present de la societat. El partit ha guanyat milers de vots enfilat en una agenda social centrada en la gestió dels municipis i el seu model de ciutat i de país. Així ha aconseguit consolidar la seva expansió a Euskal Herria i treure uns resultats espectaculars.
El terrorisme no va aconseguir cap dels seus objectius, tretze anys després de l'últim assassinat d'ETA, dotze després del seu anunci de l'alt el foc definitiu i cinc de la seva dissolució, la victòria independentista resulta significativa i té unes conseqüències pràctiques, ja que de manera inequívoca agafa volada l’aposta de bona part de la població euskalduna, per aconseguir els seus anhels per vies exclusivament pacífiques i democràtiques.
Si com diu el cantant Jaume Sisa «qualsevol nit pot sortir el sol», per al coordinador Arnaldo Otegi i els militants de la Coalició el 28M va ser una nit màgica, atès que amb el 29,20% van aconseguir els millors resultats des de la seva fundació, essent només superats pel PNB amb el 31,69%. La victòria d’EH Bildu a Vitoria -la capital menys nacionalista- és històrica. A més es va quedar a les portes de ser la primera força a Donosti i Pamplona.
Amb el caramull de 366.000 vots sumats en els municipis bascs i navarresos, la formació nacionalista va ser l’elecció majoritària a 141, bastint la seva presència al territori amb 1.050 regidors, a més d’un bon grapat d’alcaldies.
Els diaris destaquen també els bons resultats que ha tret Bildu a municipis com Soraluze, Tolosa, Lekeitio, Durango, Agurain, Arrasate, Asaia, Oió, Bergara, Lekunberri o Eskoriatza. La marea de vots també s'ha reflectit a altres ajuntaments importants, com Durango, Galdakao, Tolosa o Mondragón, on ha aconseguit ser primera força.
En les eleccions generals del 23-J Bildu ha guanyat 52.000 vots respecte del 2019, xifra que reforça la tendència que ja van dibuixar les forals i municipals del maig, empatant a 5 escons amb PNB i el PSE, emperò superant-los al Congrés en aconseguir un escó per Navarra.
Quan queda menys d’un any per a les eleccions autonòmiques la formació d'Arnaldo Otegi es situa en condicions de ser l’opció guanyadora. En aquest aspecte, és curiós com EH Bildu fa un camí semblant al recorregut pels irlandesos de l’IRA i el Sinn Féin, que acceptant les importants concessions fetes pel Govern Britànic, van abandonar de forma inequívoca la violència, fins arribar a ser la primera força a Irlanda.
Molts ciutadans veuríem amb bons ulls i aprovaríem, que tots els partits, associacions i agrupacions polítiques, tot i la seva frissera per arribar al poder, no tropissin amb la mateixa pedra i s’adonin que el diàleg i la pràctica política són una drecera i més efectius que irritar els adversaris.
