«-Darrerament tenc molts dubtes i moltes idees que m’enreden com dins un laberint mental del qual, em costa sortir amb alguna d’aclarida… és com si tingués massa preguntes i poques respostes vàlides…
- Vols parlar-ne?
- He estat recordant el que vam dir a classe sobre fer-se preguntes i com això ha estat i és el mecanisme de progressió envers el coneixement des del principi dels temps de la humanitat...
- Sí; ho recordo...i me va semblar notar una resposta del teu cos i mirada, un poc diferent...
- Des d’aquell dia, com he dit abans... penso que si les preguntes fa tant de temps que les plantegem, com a humanitat vull dir... algun dia s’acabaran? I a més a més... Totes aquelles que no s’han contestat (encara)... es guarden o es descarten?
- ...
- A més la gent d’ara, nosaltres, els joves... realment ens interessen les preguntes d’abans?, ja que jo crec que no gaire i el que és pitjor... per què està tan mal vist parlar o tenir pensaments sobre certs temes més transcendents i «amagats». Només es parla de les fotos de l’insta o els balls del tik tok... que està bé però sempre el mateix... ja cansa!»
De la vida docent, avui en destaco algunes vivències, com també moltes xerrades, els dubtes i debats, que es plantegen dins les aules, pels passadissos i despatxos del centre. Certs aspectes de l’espiritualitat o la transcendència resulten complicats d’acompanyar.
L’escola és un vast territori vital. Les interaccions socials entre iguals i entre persones de diferents generacions són constants. Totes les persones passem temporades de cert malestar emocional o espiritual, sense oblidar situacions reals de patiment, que també hi són. La vida conté tot això.
Cada pregunta, cada idea, cada persona és única i per això parlar de «programes» o «plans» en general i a gran escala, és molt arriscat en temes d’interioritat. Personalitzar una atenció per aprendre a veure, observar, conèixer significats i sentits del qui ens ho demana és una de les claus de l’acompanyament. I és una feina molt individual i a petita escala.
D’altra banda, és bàsic partir del principi que voler fer costat a aquest procés per fer camí és una tasca que empeny cap a la curiositat per conèixer el món de l’altre, per tenir interès en els seus temes i preocupacions, i això és la gran comesa d’aquesta missió. I a més, cal tenir confiança en la possibilitat de canvi, és a dir, tenir una visió positiva del futur o de la possibilitat de reflexió d’aquella persona. En podríem dir acceptació i respecte profund envers l’altre.
Acompanyar no és dir-los el que han de pensar, sentir o fer en tal o qual circumstància. Seria imposició, mai acompanyament. Nosaltres podem opinar, valorar, posar límits, i fins i tot en algun moment podem negociar. Però mai imposar. No seria acompanyament.
A vegades, podríem pensar, com adults que els joves són molt teatrals, semblen escenificar una realitat que en el fons no és. I això cal saber-ho separar. L’aparença no és la realitat. Els qui més actuen, no vol dir que sigui aquesta escenificació, la mesura del que està passant. Que no diguin res, tampoc no vol dir que no hi hagi un problema o una qüestió que els angoixa o preocupa.
2 No es conten aspectes privats que ens afecten i alteren a qualsevol persona. S’ha de construir la proximitat i això és molt difícil. Convertir-nos en adults propers és un gran repte que no sempre aconseguim per a tothom, almenys. Per tant, hem de ser varis els adults que possibilitem aquesta realitat, com fent global aquesta tasca d’acompanyament. S’ha de poder triar qui ens pot acompanyar i viceversa.
D’altra banda, ningú és perfecte, ni model, ni arquetip d’un suposat «saber fer». Som aprenents sempre. Ens feim preguntes contínuament i a vegades acceptem les respostes que algú anterior a nosaltres, ha contestat i ens sembla bé el que ha dit o pensat envers allò. D’altres vegades, seguim cercant aquella opció que de moment, ens continua despertant la recerca del que podria ser; però que ningú abans, ni jo ara mateix, puc acceptar com a resposta vàlida.
Aportar reflexió i possibilitat. No ara, però tal vegada, més endavant amb els anys, ho revisaran i els ajudarà. Aquesta és la millor recompensa.
Transcendència, connexió, saber mirar, interioritat, preguntes, respostes, ajudar-se, escoltar i sobretot el silenci. Aquestes són les eines.
«Mira que estic a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré i soparé amb ell i ell amb jo». Apocalipsis 3:20.
