La relació entre el dèficit fiscal i el finançament autonòmic recupera actualitat a través d’un estudi recent de l’AIREF, comentat ja a bastament, sobre què recuperen les comunitats autònomes (CC.AA.) respecte d’allò que aporten en ingressos, expressió de la seva capacitat fiscal. La tirania de les dades fa que sovint es redueixi el que és el resultat d’un procés (transferències corrents, inversions, participacions en recaptacions, ja siguin procedents de competències pròpies o de centrals) al número resultant. Uns aporten més que no pas recuperen, i altres a l’inrevés, en xifres que -en termes de PIB relatiu i seguint determinades metodologies- es disfressen, però que són escandaloses en termes capitatius. Les de Balears en particular!
És, de nou, la balança fiscal, tant reclamada per uns com ignorada per altres. Com he fet a un article recent (On.economia de la setmana passada) voldria aquí comentar només un parell de punts, relatius a la fórmula de finançament autonòmic i a la solidaritat interterritorial, més enllà de les xifres que patim. La balança fiscal és conseqüència, per una banda, de la recaptació d’ingressos que l’Estat fa sobre el territori, i aquí l’ambigüitat és poca, ja que afecta les rendes i els consums dels individus, i les lleis són majoritàriament estatals. Per altra banda, la despesa que retorna d’aquelles contribucions s’expressa en tres components: un, la part que l’Admó. Central (AC) transfereix segons quant permet que les CC.AA. participin dels impostos cedits (IRPF, IVA, Especials); segon, l’anivellament que imposa (treu a uns per a donar a altres) segons el que estima que són les necessitats de cada Comunitat; tres, el que l’Estat gasta a través de l’AC en cada territori a partir de les seves competències exclusives i dels ingressos propis (la majoria).
Per tant, una millora en la fórmula de finançament que permeti una participació més gran en la capacitat fiscal respectiva de cada Comunitat i un major compliment fiscal propi (lluita contra el frau) pot ser neutralitzada perfectament per l’Estat, a efectes de saldos fiscals resultants, forçant un anivellament més gran, per exemple en la consideració de què puguin ser els anomenats serveis bàsics, o violant la regla d’ordinalitat (qui aporta per sobre de la mitjana no hauria d’acabar rebent per sota d’aquesta per a finançar uns mateixos serveis). Més encara: respectant les dues premisses anteriors, la millora (o empitjorament) del finançament d’uns l’Estat el pot compensar a la balança fiscal gastant l’AC menys (o més) a partir dels seus ingressos i competències pròpies, que són moltes. D’aquesta manera, el finançament autonòmic és una part d’un tot; no es poden marcar unidireccionalment els seus efectes. Per tant, és interessant comprovar el comportament del tracte fiscal entre governs de igual o diferent color entre l’Admó. de l’Estat i l’autonòmica, per allò de si hi juga la martingala més favorable (bestretes, modulació de variables ‘ad hoc’), o més aviat allò de ‘quan més cosins més endins’ (subjugant els interessos ‘nacionals’ per sobre dels regionals). A Balears estem a punt de comprovar-ho.
El segon tema que aquí voldria comentar és que la relació entre finançament autonòmic i solidaritat s’entén sovint malament. El finançament autonòmic té a veure amb serveis públics, no amb desenvolupament regional. Sota el primer criteri, es busca que totes les CC.AA., sigui quina sigui la seva capacitat fiscal, puguin fer front a les necessitats de finançament dels serveis bàsics que configuren les seves competències. No tots els serveis, sinó només els bàsics de l’estat del benestar; i no tots els que cadascú consideri ‘bàsics’, sinó els que deriven del mandat constitucional i que puguin ser substanciats davant d’un tribunal: el de l’educació i la sanitat universal, no el del dret al treball o a l’habitatge. I no tots aquests serveis, només els que corresponen obligatòriament a totes les CC.AA.; exclosos els capricis o complements del que cadascú pot pensar que són ‘serveis bàsics essencials’. Que totes les CC.AA. hi puguin fer front, sigui quina sigui la seva aportació al conjunt de la hisenda estatal, ja és expressió inequívoca de solidaritat, la qual l’Estat assoleix forçant transferències a favor d’unes Comunitats i a costa d’altres. I ho fa àdhuc l’esmentat sobreanivellament contrari a l’ordinalitat típica federal, i sense una pauta inequívoca d’equitat fiscal.
Una cosa diferent és la solidaritat del reequilibri territorial a través del desenvolupament regional. Aquí l’aspiració no és igualar serveis públics, sinó rendes per càpita; això està fora del finançament autonòmic. Les polítiques de reequilibri territorial provenen de l’Estat i, bastant avui, de la Unió Europea. Fer convergir rendes per càpita supera el que pot fer una Administració autonòmica, ja sigui per les competències assignades o per la potestat tributària amb què compta; correspon a l’Estat -per exemple, via Fons de Compensació Interterritorial, entre d’altres-, a càrrec dels seus múltiples ingressos públics (quasi tots!), i a la Comissió Europea (FEDER, FSE, polítiques agràries, etc.). Amagar l’aspiració a la convergència econòmica en rendes dintre de la solidaritat autonòmica, a més d’ignorància (Rodríguez Ibarra, des d’Extremadura, però no només ell, n’ha sigut el capdavanter), fa el joc a l’Estat, que es permet, així, posar-se de perfil en la batalla de la solidaritat ‘entre els homes i les terres d’Espanya’, fent creure que fa el que pot per aquest propòsit, vencent la insolidaritat de les CC.AA. més riques. Aquest posicionament negligeix que el creixement econòmic i la convergència en rendes és un tema en el qual el sector privat, les infraestructures, l’emprenedoria, el capital humà... són fonamentals. No ho és, més aviat al contrari, un finançament autonòmic de transferències incondicionades que els beneficiaris gasten a gust i gana creant ocupació pública; fet que fa encara més depenent la Comunitat del finançament territorial, sense incidència en la desigualtat personal interna de la Comunitat. És prou sabut que l’ocupació en funció pública no beneficia precisament als grups més fràgils de la població, sinó que crea una nova jerarquia que, per la seva subsistència, reivindica aquella solidaritat autonòmica malaltissa. De fet, és fàcil demostrar l’elevada correlació entre aquesta ocupació pública i el saldo fiscal favorable.
Està clar que un argument coherent amb la reivindicació de millora del dèficit fiscal que mostra les necessitats d’un millor finançament haguda compte de les majors necessitats de despesa que requereix l’elevada població flotant de Les Illes és no renunciar a cap dels ingressos propis possibles. Per això és contradictori eliminar impostos com ha fet i diu que farà encara més el nou govern balear. I menys encara eliminar-los a l’àmbit de la fiscalitat progressiva. Si hom volia que les rendes i patrimonis baixos no paguessin l’impost de successions, això era tant senzill com aixecar encara més el seu mínim exempt. Abolir l’impost indiscriminadament és un regal als patrimonis alts que una economia amb les desigualtats socials i necessitats públiques que tenen Les Illes no s’hauria de permetre. Ser liberals no vol dir baixar impostos, sinó remoure les condicions que fan que molta població no pugui exercir aquesta llibertat pels condicionaments econòmics que ho impedeixen.
