Les dites i refranys provenen d’una tradició remota. Aristòtil les elogiava veient-hi minúscules peces filosòfiques. Son conegudes de generació en generació i representen una part en la identitat d’un país, ja que en elles es reflecteixen valors i costums. Alhora ens donen consells, expressen una crítica o un fet de la societat i fan referència als grans temes de la vida humana, així que mai deixen de ser actuals i son expressió de la saviesa del poble.
La cara, punt neuràlgic de l’expressió emocional, té presència en moltes dites. El rostre és delator, perquè a causa de la vergonya s’encenen les galtes amb un enrogiment. Ara bé, de gent poca vergonya, que mai li pugen els colors en trobem pertot: Tenim els que tenen més cara que esquena, com els que fumen i llencen les llosques a la platja. Tenen molta barra -mandíbula- els que mesclen en la bossa de fems tots els residus. N’hi ha que son cara dures i condueixen beguts o a excessiva velocitat i per descomptat que tenen molta cara els que aboquen aigües residuals al mar.
Uns tenen molt de morro i malbaraten l’aigua, perquè la poden pagar i altres desvergonyits arrabassen la posidònia o envaeixen amb la seva embarcació la zona destinada als banyistes, així com els descarats que no respecten la cua a la barra del bar en festes...
També tenen nassos els batles i batlesses nous de trinca, que s’apugen el sou sense mostrar cap solidaritat amb els conciutadans que passen estretors i viuen al llindar de la pobresa.
Emperò el cap de brot, el més eminent, que no expressa el més mínim empegueïment, és el Rei Emèrit. En tost de ser sensat aquest regatista decrèpit, que va aconseguir passar de rebre culte a convertir-se en defraudador fiscal, ara fins i tot treu pit. Vertaderament té sa cara forrada.
