Na Júlia és una adolescent que prova de jugar a futbol amb els seus amics, en un petit parc en la urbanització on estiueja. Veient el Mundial i l’estil de joc de les extraordinàries futbolistes espanyoles, es va llençar a practicar ‘l’esport rei’.
A més de divertir-se, li semblava no gaire complicat assolir el maneig adequat del baló i posar-se a l’alçada de la perícia dels seus companys, que des dels sis anys juguen en clubs federats. Emperò l’aprenentatge de les habilitats futboleres no és senzill i no encerta a progressar.
Solen ser 5 contra 4, a ella sempre l’alineen amb l’equip de 5, de manera que almanco veu realitzada la il·lusió d’estar jugant. De fet corre contínuament amunt i avall, sempre va al darrere de la jugada i arriba tard a totes, per ser sincer he de dir que ‘no toca pilota’, ja que quan ho intenta li passa entre les cames, no coordina adequadament i dona el xut a l’aire o colpeja el baló malament.
Com que no és capaç de fer-ho correctament la prenen com a blanc de les bromes, dient-li que ‘juga de cul de bòtil’ i quan fan l’alineació li adjudiquen la posició de ‘mig estorbo’ perquè fa més nosa que companyia. Ella de bon humor i amb la rialla a la boca no s’arronsa, aprofita la seva major alçada per jugar amb valentia, ímpetu i esperit d’entrega, encara que mostra un dèficit considerable d’habilitats tècniques. En conseqüència no la tenen en compte i poques vegades li passen la pilota.
El que li succeeix a la nostra inexperta futbolista no és nou, és el que ocorre quan no has anat pas a pas, quan capgires i trastoques l’ordre de les coses i ‘passes s’arada davant es bou’ pel fet que desitges avançar el curs de les coses, en aquest cas jugant partits massa prest.
Com na Júlia són molts/tes que prèviament en la seva infància quasi mai han pilotejat, ni jugat jocs de pilota, ni s’han entretingut dia sí dia també, a passar-se un baló i volen jugar partits de competició, quan apropiar-se de la tècnica amb els peus requereix un temps prolongat d’aprenentatge.
Abans practicàvem multitud de jocs al carrer, allà va transcórrer la nostra infantesa, amb els amics i la pilota. Teníem un horari esportiu infinit, al futbol jugàvem tant als recreos com després de classe, joguinejàvem cada dia de l’any, des de ben menuts fins als 13, quan ja en edat infantil després de recrear-nos milers d’hores, fitxàvem per un Club.
Lluny de desanimar-se ara amb l’inici del curs escolar, la nostra principiant de futbolista anirà a entrenar-se en un Club federat, on farà exercicis sistemàtics i continuats per dominar el baló, fent tocs sense que li caigui a terra, amb especial atenció al control i la passada i més tard vindrà l’apartat del joc col·lectiu amb el coneixement de la tàctica...
Té el suport de les amistats que li són més properes i de l’entorn familiar, de manera que açò encén encara més el foc que té per jugar. Emperò no hauria de frisar per participar en els partits, ni per jugar-los sencers i per descomptat que necessitarà força de voluntat, ja que haurà de superar qualque momentània decepció.
Així, en un termini raonable de temps serà capaç de colpejar i xutar de manera eficaç, es desmarcarà per poder rebre el baló. Junt a tot l’equip tindrà les satisfaccions i experimentarà les intenses i grates sensacions que aporta jugar bé a futbol.
