La relació entre ètica i política, de sempre, ha inspirat filòsofs i pensadors. Les formes són fons, validen i donen sentit a l’acció pública. La dita encara és recurrent: «la dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó que ho ha de semblar». La històrica sentència, per motius d’adulteri aparent és d’obligada aplicació per a qui es vulgui dedicar a l’esfera pública. El càrrec electe s’examina en cada reunió, debat, visita, declaració... i l’existència de les xarxes socials genera opinions i comentaris constants. Qualsevol patinada posa en perill la reputació.
Ho hem vist amb la directora insular recentment cessada per la prova pilot de les visites escolars a Llatzeret, suposadament convertida en una festa d’aniversari. O la cortesia malentesa de la reserva d’una plaça de pàrquing per a la Consellera d’Habitatge del Govern.
El debats que es publiquen en el Diari de sessions del Ple del Parlament, també deixen molt que desitjar, pel to i els estils. I entre l’acció política, i la quotidiana, hi podem col·locar els mitjans de comunicació. Avui, més que mai, són claus en la difusió d’informacions i notícies, els únics capaços de combatre els canals oficials i l’existència de les fake news.
Pompeia era una dona bella i encantadora, va ser molt important perquè tenia una gran influència política, però per diverses fonts històriques sabem que no era molt intel·ligent. L’ombra del poder, o l’excés de confiança, juguen males passades.
