Moltes persones que tenen dos dits de front, son de l’opinió que ‘Més val un mal acord, que un bon plet’, ja que el que és pot aconseguir a les bones pactant i fent tractes, és més beneficiós, harmoniós i durador, que l’obtingut a partir de guerres, baralles, l’enemistat o la desavinença, que sempre deixen efectes secundaris nocius i futures reaccions adverses.
Tot i açò, sempre hi ha qui per encarar un conflicte, en tost d’estimular la calma prefereix ‘esgavellar el galliner’, fomentar la tensió i la inflexibilitat fent impracticable l’entesa.
Evidentment no tothom té les dots ni les capacitats per ser bel·licós. Per fer mala sang als contrincants, és menester un atribut que marca la personalitat, has de tenir mala bava, -avui també li diuen mala hòstia-, una característica pròpia, generalment irreversible i que amb pràctica es pot millorar fins arribar a tenir-ne molta, moltíssima.
La mala bava és la predisposició a flastomar, incomodar i menysprear als altres amb llengua verinosa. Les persones que disposen d’ella, tenen males puces, és millor no tenir-hi enfrontaments, per que reaccionen amb dolenteria, son de la pell del diable i de témer pel seu perfil maligne. En conclusió, quan hi ha que avenir-se les coses van millor amb gent que no està posseïda per la mala bava.
Diferent és tenir mala llet, un estat d’ànim agressiu que estaria més relacionat amb estar emprenyat, de mal humor, en tenir un mal dia. I és curiós, com bellíssimes persones referent de calma, quan son a un pavelló, camp de futbol o al volant del cotxe tenen mala llet i els hi agafen cops de geni i mal caràcter. Per cert, que també significa tenir mala sort: ‘Ja és tenir mala llet, en una setmana he punxat la roda tres vegades!’
La sortida de la vida pública d’Iglesias, Arrimadas o Espinosa de los Monteros -i quan ho facin Rufián, Carrizosa o Gamarra...- és un alleujament de la mala bava i obre camí a un augment de la dialèctica, distintiu en perill de desaparició de la vida parlamentària.
