El president de la Federació espanyola de futbol ha dimitit després de donar un petó no consentit a una futbolista. Molt ha tardat: era una exigència tan clamorosa que ningú s’explica que hagi aguantat tant de temps. Actes com aquest, signes d’un masclisme arrelat, fa dos dies eren invisibles i no tenien la més mínima transcendència, però els darrers anys la situació s’ha capgirat i no només en les qüestions de gènere. Es diria que la nostra societat rebutja cada vegada de forma més decidida tota mena de desigualtats.
El procés va començar fa temps. Encara que ens quedi enrere, la segregació per qüestions religioses tan sols va desaparèixer fa un parell de generacions. Abans era una barrera infranquejable que va provocar milions de morts, com ens ho recorda l’holocaust jueu. Durant segles van ser comunes les matances de protestants, musulmans i qualsevol confessió no acceptada pel poder.
Fa una dècada es va aprovar el matrimoni homosexual; ara els ajuntaments i les comunitats autònomes van molt més enllà i celebren l’orgull LGTBI penjant banderes als seus edificis oficials, per reivindicar l’eliminació de qualsevol discriminació. Fins i tot s’ha concedit la possibilitat legal a qualsevol persona de triar si vol ser home o dona, esborrant una diferència que havia estat clau en la conformació de les societats humanes des del bressol de la humanitat.
El canvi també afecta els estrangers. Mentre que la democràcia d’Atenes i tots els règims que van venir després els privava de quasi qualsevol dret, ara açò és mal vist i el que és políticament correcte és concedir-los accés a la majoria dels serveis socials, incloent els que entren de manera il·legal al país. Els immigrants que intenten trencar les fronteres són auxiliats per organitzacions humanitàries. Els que moren en l’intent de travessar mars, rius i deserts causen una fonda impressió en l’opinió pública, que fa uns lustres era bastant indiferent a aquest fenomen.
També és moneda corrent desdibuixar les diferències entre persones i animals i atribuir als sers irracionals drets dels humans. És més: n’hi ha qui defensa que són drets naturals i exigeixen que es respecti la seva dignitat, censurant pràctiques que la humanitat ha realitzat des dels seus orígens més remots.
És cert que la majoria d’aquestes actituds en favor d’estendre els drets a tot tipus de col·lectius són rebutjades per certs grups polítics, però aquests són presentats davant l’opinió pública com extremistes i jutjats moralment com esgarriats als quals cal combatre. Dona la impressió que el sentit de la història va en la direcció de suprimir tota mena de discriminacions en cerca d’una igualtat plena entre tots els grups socials.
I tanmateix, altres desigualtats augmenten sense que hi donem una excessiva importància. Els futbolistes d’elit sempre havien tingut uns sous generosos, però en general tampoc no donaven per fer-se milionari. Avui, els ingressos anuals dels cracks internacionals superen els cent milions d’euros. El salari mitjà dels professionals de la primera divisió passa del milió; n’hi ha molts que guanyen més de deu milions per temporada que, a més, engreixen amb sucosos contractes de publicitat. A altres esports passa el mateix.
Aquests sous estratosfèrics són un fenomen relativament recent, que s’ha consolidat en pocs anys. Són públics i es consideren normals, sense que incomodi el fet que hagi famílies que no poden pagar el lloguer d’un pis o joves que no es puguin emancipar i viure pel seu compte. Són retribucions que pagam entre tots quan ens abonam a les cadenes de pagament per poder veure les retransmissions televisives o compram camisetes dels seus clubs.
Entre els cantants de moda, actors, models i altres personatges de l’espectacle, el panorama és semblant: Beyoncé, Brad Pitt o els Rolling Stones, van guanyar el 2022 quantitats que superen els cent milions d’euros. A Espanya, també hi ha supermilionaris, com Alejandro Sanz, Rosalía o Tangana.
Podria semblar que l’esport i l’espectacle no són més que una simple anècdota; ben al contrari: són un simple reflex del món empresarial. Les grans companyies del món són propietat de persones riquíssimes que cada any ingressen més de mil milions de dòlars. S’estima que les retribucions mitjanes dels membres de l’elit financera superen els dos-cents milions.
És un fet que les diferències econòmiques han augmentat enormement els darrers cinquanta anys, tant si ens fixam en mesures estadístiques (índex de Gini, distribució per decils), socials (percentatge de ciutadans en risc de pobresa), com índexs populars: els guanys de l’1% més ric o les escales salarials de les empreses de l’IBEX. El resultat és que el patrimoni dels més rics de cada cop és més i més gran.
Les diferències econòmiques, lluny de reduir-se, s’amplien dia a dia. És freqüent que, en moments de crisi, enlloc de disminuir, augmentin. Podríem dir que els rics són invisibles, però no és així: tots som conscients que en la carrera dels doblers, la major part de la població queda enrere. La desigualtat econòmica és generalment acceptada i quan algun govern pren una mesura en sentit contrari, com la puja del salari mínim interprofessional, és censurat pels poders econòmics (Banc d’Espanya), la majoria dels mitjans de comunicació i els creadors d’opinió. Des dels temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan els rics reivindiquen l’orgull de fer-se milionari i la justícia dels seus sous, per molts zeros que tenguin.
Així, si per un costat les discriminacions per raó de sexe, raça, religió o qualsevol factor social es van esborrant, per l’altre, les diferències econòmiques no fan més que créixer. Ens pensàvem que estàvem avançant des del punt de vista moral, quan només hem trastocat l’ordre de valors i consentim la pervivència d’unes injustícies econòmiques que, al capdavall, acabaran per destruir la cohesió social.
