Diumenge «El País» dedicava un reportatge a les fórmules que s’apliquen al món per reduir els efectes de la saturació turística. Em va impactar la idea de l’economista Bruno Frey: crear rèpliques dels monuments i espais més visitats, devora cada original, per repartir els turistes, sobretot pensant en els que només cerquen exhibir-se a les xarxes socials davant allò que han vist a les xarxes socials amb altres.
Amb còpies de la «Gioconda» al Louvre funcionaria. Però lògic és rebatre a Fey la dificultat de clonar la torre Eiffel o el Coliseu. A Menorca ho tindríem més senzill, escollint platges no massa populars entre els forasters, però polides igualment, i posar-les els cartells indicatius (Google Maps hauria d’ajudar) de les famoses. Així tindríem mitja dotzena de macarelles i turquetes amb manco gent. Ho notarien els peninsulars? Algú faria comprovacions? I si obríssim al Llatzeret un Hauser & Wirth de làmines? Els de la pel·lícula italiana aquella podrien venir cada any a reproduir un Sant Joan fora poble per a qui creu que un caixer senyor és qui despatxa al súper amb molt bona educació?
El recurs de la rèplica es podria aplicar també en altres àmbits. Urgències hospitalàries amb alumnes en pràctiques de l’Escola d’Art Dramàtic atendrien qui només té un simple mal de coll. Safaris forestals per a cercadors d’esclata-sangs esporàdics de diumenge matí i roba de Decathlon serien agraïts per pagesos i parets seques. Parlaments B amb polítics B, captats amb un programa del SOIB per a cunyats desocupats, es passarien el dia discutint sobre bestieses mentre els A resolen coses útils.
L’ús de la rèplica, a més de difícil, és èticament qüestionable. Ningú no mereix ser enganyat. Però no ho facin amb vostès mateixos. L’il·lusionisme, la còpia barata, l’exageració, falses promeses, falsos auguris, el bótox, les mesures placebo, fa temps que viuen entre noltros, alimentats per la superficialitat. Més discrets que una piràmide de cartó, i per açò més perillosos.
