Dijous el Reial Madrid de bàsquet jugava contra un dur Olimpia italià. Perdia, fins que va aparèixer el millor Sergi Llull. El més curiós és que Llull celebrava cada cistella com un fiet. Somreia. Xalava. Saltava. A punt dels 36 anys, edat en què un esportista d’elit sol estar amortitzat, Llull, espremia el goig de cada encert. En alguns moments va ser un dels millors d’Europa, ara viu cada triple com el primer.
I és que en els darrers anys no ho ha tingut fàcil. Una lesió greu en el seu millor moment el va condicionar molt. La tornada li va costar. Normal. No trobava un ritme, un rol, les sensacions adequades. Li van ploure crítiques, algunes justes, pel desencert i per no adaptar-se al nou paper imposat per la desgràcia.
Ara se’l veu de nou còmode, lleuger, ubicat en un paper secundari, pacient, suplent, limitat pel físic, selectiu amb l’esforç. Dijous va fer 19 punts, cinc triples, va estar brillant i, sobretot, eufòric. Pel que passava i també pel que havia passat. Ha fet de la dificultat superada la motivació per gaudir molt més el present.
La meva atenció cap a Llull procedeix més de la meva condició de base caducat sense encert i madridista ortodox sense bufanda que com a menorquí no practicant sense bandera, i per dues d’aquestes coses, el got de la meva irritació s’ompl amb cada gota de pluja que cau dins un pavelló esportiu de l’Illa. I ja són massa casos de filtracions a diferents municipis. Les instal·lacions esportives de Menorca, per nombre d’usuaris i freqüència de les incidències, mereixen una actuació que vagi més enllà del realisme màgic dels plans i els pressupostos, perquè ara la sensació és que s’està consolidant una xarxa monumental de pavellons patrimoni de la humitat.
Arribar a practicar un esport al nivell de Llull és molt selecte, però gaudir-lo com ell és una opció molt accessible i sana. Perquè xalar amb l’esport demana, des de petit, conèixer i adaptar-se en cada moment a les limitacions pròpies i, també, no haver de patir les de les instal·lacions.
