La recerca acadèmica més puntera de l’economia s’està oblidant del creixement econòmic tradicional, que és substituït pel desenvolupament temporal sostenible.
1- Sostenibilitat econòmica, considerant la replicabilitat -o no- de l’activitat productiva existent, compatible amb no carregar-se el planeta i que no malmeti la cohesió ni el model de sostenibilitat de la mateixa societat.
2- La sostenibilitat mediambiental, no deixa dubtes, encara que els negacionistes s’hi esforcin; o espavilem, o el planeta se’ns en va de les mans.
3-La sostenibilitat social, ve amenaçada per una creixent desigualtat provocada pel model econòmic; desigualtat interna a la majoria dels països, tot i la major igualtat externa assolida entre països.
I és que el creixement econòmic, tal com es genera avui, consumeix amb escreix recursos no renovables i crea dinàmiques ferotges d’incentius en rendes que porten a la desigualtat. A la vegada, la globalització mundial, contràriament al que molts pensen, permet sortir de la pobresa a milions de persones que així poden vendre els seus productes; ben cert que en condicions que a molts de nosaltres no ens agraden, però que per a ells és millor que qualsevol de les alternatives. Però tot a costa d’un comerç amb força petjada ambiental que el planeta no aguanta.
Pel que fa al model productiu, per tant, no toca altra que compaginar-lo amb els altres dos objectius de sostenibilitat: ambiental i social. Millora de benestar, sí, però amb desenvolupament sostenible i cohesió social, sota l’amenaça màxima de la polarització.
Pel que fa a les Illes, i a Menorca en particular, d’entre les anteriors disjuntives algunes les tenim millor que altres. La pitjor, de més calat, més enllà de les conjuntures, és l’efecte a llarg termini dels serveis low cost que dominen l’economia, incentivant l’abandó escolar. Deixant la formació i els estudis, hom sempre pot trobar alguna feina, sense importar massa la seva qualitat a futur. Totes les dades mostren que, en realitat, quan un jove abandona la seva formació primerenca és llançat, i acollit, al mercat de treball, que li procura un poc de pa per avui, però li deixarà gana per a demà, vist com en termes de rendes futures l’estanca per la resta de la seva vida. Sense estudis, d’un nivell mínim de capital humà, aquests joves són carn de canó d’aquelles empreses que sovint no són mediambientalment sostenibles, però que, així, van fent la viu-viu sense millores de productivitat ni la generació d’excedents capaços de millorar sous i salaris. I ara, a més, la intel·ligència artificial acabarà rematant aquests treballadors pobres (working poors) que tenen activitats repetitives i substituïbles per la robòtica. Per a ells, l’estat del benestar només té uns minsos subsidis i un futur que els fa dependents de la sopa boba i de les pensions no contributives. El workfare (condicionar ajuts al treball o a la formació), i no el welfare tradicional (meritar els ajuts si no es treballa), hauria de ser l’alternativa. Això implica donar suport a la formació continuada i al desenvolupament professional, de la mà de les empreses i les polítiques de ocupació, per a una major estabilitat laboral. I vetllar des de la regulació pública perquè l’empresa no se n’aprofiti dels ajuts pagant sous inferiors.
Anem ara a la cosa bona de la disjuntiva actual. A molts altres indrets de la geografia productiva, fins i tot allà on es localitza gent prou formada, es perd el treball perquè les empreses marxen. Desapareix l’avantatge competitiu del producte -certa manufactura, l’auto de motor de combustió, la metal·lúrgia, el tèxtil...-, tanca l’empresa, i deixa territoris en què o els formats migren a altres llocs o es prejubilen els treballadors a l’Espanya despoblada. Això, a casa nostra, no pot passar. L’avantatge competitiu del model és el territori, el recurs natural, la costa, i no un producte del mercat. I aquest avantatge és permanent, almenys mentre no ens carreguem l’illa. La nostra biosfera és, així, l’actiu al qual s’acullen i acolliran les empreses. Pensau la diferència que això fa per la nostra economia respecte de l’empresa Dunlop a Astúries, o la Citröen a Vigo. O de la química tarraconense, o l’engreix de porcs a Osona. La natura ens protegeix!
Dues feines, doncs, pels responsables: mitigar la part dolenta de les disjuntives i apalancar la bona. Contra l’abandó escolar, per a fer efectiu el «no one left behind», assegurar cicles formatius de veritat. I per a mantenir l’actiu més atractiu, el que la natura ha dotat a l’illa, cap broma amb modificar lleis i plans territorials per la temptació a un expansionisme que no porta enlloc, que crea una bretxa social cada cop més gran i que coadjuva a carregar-se el planeta.
