M’ha alegrat veure un restaurant anomenat «Sa Tintina». Afirmen els neuròlegs que el nostre cervell té diversos tipus de memòria i que tant com anem fent anys, recordem amb més clarividència reminiscències de la infància, que no el que vàrem menjar despús-ahir per sopar.
Puc confirmar aquesta teoria com a certa, especialment amb les paraules que jeuen fondejades a les profunditats de la memòria, que en escoltar-les ens provoca una sensació agradable, ja que emergeixen acompanyades de records plaents, vestigis de la joventut viscuda.
La primera evocació que em porta a la memòria el mot tintina és aquesta cançoneta: «Cap pelat tintina, sense barretina, sense cap cabell, arròs amb tomàtics i pebre vermell». També dèiem tintina a un toc al cap donat amb els dits de manera amistosa, fent broma. Per tant, seria de la mateixa casta que clatellada, gleba, bufetada, galtada o becollada, cops aquests que es donen amb la mà plana a diferència de la punyada, que es pega amb el puny. També la fèiem servir per definir un xoc fort, un impacte violent entre dos objectes: «l’accident va ser gros, els dos cotxes es van donar una bona tintina!».
Està bé que els establiments comercials en la retolació al carrer hi tinguin exposada la nostra llengua, com a mostra del lèxic més nostrat: Mestre d’Aixa, Sa Falua, Es Llenegall, Es Paput, Es Borinot, Es Bandidu... donen visibilitat a la llengua pròpia, normalitzant-la en l’espai urbà i de retruc n’aviven l’ús, mantenint-la amb vida.
En trobem alguna de xocant, com un hotel que es diu Hevresac. Idò sembla que era una «bossa de lona d’una sola corretja que els soldats anglesos portaven sobre una espatlla».
Tot junt vol dir que hi ha empresaris, que són sensibles a la precària situació de la nostra llengua. No ho seran ni les franquícies ni les multinacionals.
