Garatge, fàbrica de sabates, cinema, pista de patinatge, estudi de programació cultural infantil i juvenil... la Sala Augusta va néixer l’any 1950, i després d’habitar per tot l’anterior, l’any 1984, passà a mans municipals. L’ajuntament va remodelar-la i va emprar-la un temps com sala polivalent. Hi he anat a ballar, a veure teatre, festes de Carnaval, o al cinema a la fresca. Poc després, van dir que l’edifici estava malalt d’aluminosi i qualque cosa més, i es va tancar.
A posteriori, l’equip de govern el va voler convertir en el futur conservatori de música, cosa en què no hi estava d’acord tothom: oposició, professorat, alumnat i famílies. El projecte ha patit molts entrebancs, discussions, debats en campanyes electorals, una vintena d’ubicacions alternatives, i fins a 3 concursos. El darrer, s’anunciava per un cost de 11,5 milions d’euros.
El cas és que els especialistes tècnics, de manera reiterada, han qüestionat l’espai, l’aïllament, o les dificultats de la construcció i de la zona per a una possible ampliació. La Presidenta del Govern, Marga Prohens, ha sentenciat que no assumirà els 3,5 milions extra que li costa. I no ha aixecat cap pols, perquè mai ens vam creure que fos el millor lloc per un auditori.
Quants projectes s’eternitzen perquè encomanen que s’han de fer en un lloc concret? Quants a la resta de pobles? Quants fan tard?
Les necessitats socials canvien constantment, i la manera de pal·liar-les també.
