Coses de la política. Amb la mateixa eufòria que la cúpula del PSOE aplaudia Pedro Sánchez el mes de juliol per no haver cedit a l’amnistia que li reclamaven els partits independentistes de Catalunya –una cosa són els indults, deia, i una altra molt diferent és l’amnistia–, aquest dissabte vèiem els assistents al Comitè Federal posar-se drets per aplaudir el discurs contrari.
El president que durant quatre anys ha presumit d’haver pacificat Catalunya amb la seva política, ara diu que la reconciliació no és completa perquè hi falta l’amnistia. Encara que els partits que ho demanen, ERC i Junts, han estat els grans derrotats a les urnes. Just allò que fa tres meses deia que no concediria mai «per convicció personal i política» i perquè, s’han cansat de dir-ho tots els ministres socialistes, no té cabuda a la Constitució.
Què ha canviat ara per explicar una conversió tan sobtada? Tots sabem, el president el primer, que no s’hauria obert aquest debat si no fos perquè Pedro Sánchez necessita els vots de Carles Puigdemont per a la investidura. Es tracta, per tant, d’adornar la cessió amb frases grandiloqüents com la del cap de setmana: «En el nombre de España, en el interés de España, defiendo hoy la amnistía en Catalunya».
Sincerament, es podrien estalviar l’esforç de presentar com una oportunitat històrica el que no és més que oportunisme nu i cru. Es pot discutir si una mesura de gràcia com l’amnistia, en cas de ser legal, té més avantatges que inconvenients. El mínim que s’hauria de demanar a tots aquells que van botar-se les lleis, malversar els fons públics i trepitjar els drets polítics de tot un país és una disculpa i el compromís de no tornar-ho a fer. Però, ves per on, diuen tot el contrari. A claredat no els guanya ningú: han reiterat que el seu objectiu és repetir la jugada. Quines eines tindrà llavors l’Estat per evitar que uns pocs decideixin en nom de tots?
