Aquest capítol de «No és lo mateix» el voldria dedicar a n’es comentarista que dia 19 d’Agost, encara que sense mencionar es meu nom, me va oferir un ‘Cafè, croissant i...’ referint-se a «la mescla malintencionada de pretesa menorquiniTat (tat per un forat), nostàlgia estèril, anticatalanisme espanyolista i faltes d’ortografia». Idò me sap greu però no en va endevinar ni una. Ho tornaré a dir per als qui són durs de coco: defensar ses característiques de sa parla de sa nostra illa no és res pretenciós sinó un deure de quansevol menorquí que s’estimi sa seva Roqueta. Tampoc és «una nostàlgia estèril» a no ser que es doni per supost que tot lo que mos van ensenyar es nostros pares és un passat errat i que ara comença lo bo amb es barceloní estàndard que tant agrada a gent como ell.
Idò no, encara n’hi ha que mos estimam es menorquí des nostros avantpassats i no l’acceptam baratar per formes noves de gent de fora («gent del nord, gent estranya que jugaven amb s’amor...») que noltros mai hem rallat ni de fet no mos són pròpies. De ver que m’agradaría sebre per qué els hi molesta (per a ells ‘amoïna’) tant que un menorquí recalqui ses diferències òbvies que hi ha entre es menorquí que rallam aquí i es barceloní que enraonen allà i que mos venen imposades per aquests irresponsables des de ja fa quatre dècades... sense conseguir doblegar a n’es resistents illencs salvo a n’es que viuen d’açò.
Escriure amb s’ús de costums menorquí no és fer faltes d’ortografía sino que és, com deim, respectar sa forma d’esser d’aquesta illa. Tampoc és ser un antiningú ni hi ha per què dur banderetes a n’es braó com es qui dur un floquet groc ridícul i grotesc. No mos compari, per favor. Un poquet d’ètica. Lo que sí és una falta d’ortografia constant és escriure ‘Maó’ durant prop de 40 anys sense estar empegueïts de tamany despropòsit.
Aixines idò, ignorant ets desprecius supremacistes, seguirem anotant diferències evidentes i paraules, expressions i verbs que mos separen des nostros bons amics catalans o que tenen un significat alternatiu.
Tant a Catalunya com a Menorca hi ha gent molt feinera encara que allà enfora a n’es vessuts els hi diuen gent que ‘els fastigueja la feina’ i aquí el hi deim ‘putifeines’, és a dir gent que no en volen fotre un brot i només volen viure des ‘cuento’ (molts mostren s’orea (no orella) cada dia amb es seus escrits). Per s’altra banda, i per exemple, per aquell costat des Mediterrani no saben què vol dir ‘morir de finor’ encara que un no sigui gens prim. Tampoc saben per aquells contorns què vol dir anar a ‘romandre a sa caseta’ ni entenen que vol dir que un estigui ‘ben escatat’ o que puguin dir d’ell que el ‘van ben escatar’... sense pensar que és un peix.
A Menorca hi ha gent ‘endengadora que ells erroniament escriuen ‘endegar’. Una pena. ¡Quan de mal va fer en Pompeu Fabra Iribarne aquell! ‘Menos’ mal que n’Alcover finalment el va afinar (a Menorca afinar també vol dir ‘descubrir’). També hi ha molta gent a Menorca que ‘bada’ i perd oportunidats (a Catalunya dirien que ‘somien truites’ com es golpistes des 1O amb sa seva ‘somiació’ segons sentència). De fet, ja fa molt d’anys que hi ha polítics a Menorca que ‘baden’ o, al manco es pitjors d’ells ho sembla mentres donen un dobleram (de doblers públics) a dancing girls de llombrigo orientals que se borinen (no que es belluguen), fan s’ase comprant bengales, o pagan bitlets amb doblers públics per anar a França a conspirar contra sa nostra democràcia espanyola, sa que mos dona sa llibertat per fer lo que feim i dir lo que volem dir.
Més: a Menorca ses coses normalment són ‘polides’, però mai sòn ‘maques’. Aquí no tenim ni tiets ni tietes, només concos i ties. A Menorca quan plou molt deim que ‘plou a boldrus’ i ets amics catalans, i es menorquins que viuen allà i ja estan empeltats, diuen que ‘plou a bots i barrals’, una expressió que, almanco, es menorquins actuals no hem emprat mai. Aquí només tenim moixos però no gats... bono, sí que en tenim però són d’una altra casta.
A Menorca deim ‘allà on hi ha pel hi ha alegria, i molt és porqueria’. Quan una cosa dura molt, massa (com sa carretera general) deim ‘açò no te acabai’, quan un arribi tard a fer o a aclarir una cosa solem dir ‘A bon hora Pere meu’. Boni cada dematí a Menorca n’hi ha que diuen ‘Casi res diu es Diari’. Ets estimats amics catalans no poden dir ‘tots es pops van a morir a sa Colàrsega’ perquè no en tenen. A Mahó sí ho podem dir perqué és ver, (no veritat). Aquí ‘xalam’ però no ‘gaudim’...
A Menorca, i no a una altra banda, quan un s’ enfada molt amb un altre i ja està fins es galindons d’ell li pot arribar a dir: ‘Hala, venga patsa’... que vol dir ‘hala ves-te’n a filar punyetes’. O si no li pot deixar un ui (no ull) a la biorxa’... O li pot fotre una punyada que el deixi guenyu.
També hi ha preguntes que només pot fer un menorquí: ¿I jo que tenc que florir allà? ¿I saps quina me la va fer? ¿Què vols que te digui?... A Menorca deim ¿Quina l’hem de fer? mentres que un d’allà diría ¿Què hem de fer? Petites diferències però que marcan personalitats.
A Menorca també hi ha frases tan menorquines com: ¡I tú millor que callis perquè encara rebràs!, ¡Li treu molt!, ‘Els hi agafarà cosa’, ‘Estean blaus’, ¡No faixis s’ase!, ‘Bon repunyeta món’, ¡Quin ball tenim’... i deu mil més que mos ajuden a tenir un caràcter particular.
Sí, aquí som menorquins i no catalans. Ets amics catalans són es nostros cosins, molts d’ells, a més, molt bons amics com també ho són es valencians i ets aragonesos mentres que es nostros germans són es resto (es ‘barcelonins’ centralistes dirien ‘la resta’) d’espanyols.
Voler preservar ses nostres particularidats (dats, per favor) no és cap agravi sinó una forma de reivindicar-les i fer-les més vigents i més arrelades a n’es poble sigui a Sa Pobla, Ferreries o a Mahó. Respectar a un poble no és imposar-li una única forma forastera quan n’hi ha de pròpies. I que si no les empram es perdran. That’ all folks.
