De vegades, repeteixes les mateixes paraules que et deien el pare i la mare quan estaven vius. Sobretot, les referents a l’educació. Qualcunes que t’empipava escoltar, les acabes dient, i un cop han sortit de la boca, tu mateixa et demanes: com és possible?
De vegades, també, coment a la feina les esqueles que es publiquen al diari, i prest em fugen. Jo també m’escapava, i ara les anomen quan són persones conegudes, o per la seva joventut. Fa uns dies, n’hi havia una de 32 anys, de 48, o al voltant de 60. Et sobten, et fan prendre consciència de la mort, però -sobretot- de la vida.
El Halloween que cada vegada agafa més protagonisme com a celebració de la vigília del dia de Tots Sants, o ahir, els difunts, ens hauria d’animar a fer una mica de feina seriosa amb la mort. És indefugible, tothom hi haurà de passar, i prendre consciència sembla més que recomanable.
Practicar un exercici d’interioritat, d’estima, com a revelador d’allò que en vida no som capaços de millorar: immersos en la crítica constant, jutjant els altres, o respectar-nos molt més mútuament.
És provar d’aprendre de cada acte, és intentar que no et passi res desapercebut, és estimar la vida al màxim.
Ho fem de la infància a la joventut, transitant cap a la vida adulta, entrant a la vellesa, i la mort també esdevé un procés natural. Si tombem la façana que ens ho impedeix, potser, també caurien molts fanatismes.
Pensar la mort sensibilitza molt més la vida.
