Bufa. Fort. Com? Ah. Es pot sobreviure sense conèixer la rosa dels vents. No fa falta saber d’on bufa el xaloc per complir amb el pack bàsic vital d’aixecar-se, berenar, fer feina, dinar, queixar-se de cosa, mirar el mòbil, activitat d’oci, sopar, tornar a mirar el mòbil, criticar i dormir. Ni tan sols fa falta saber on és el nord. Però fer açò és surar, deixar-se endur pels corrents. Per navegar, per saber on i com anam, per orientar-se, és bo saber d’on bufa i com es comporta cada vent.
És bo saber que si s’escolta bé el vent que ara ve de llevant es poden sentir laments, el patiment de milers d’innocents, tragèdies individuals en una bogeria global de poder i terror a Gaza que res no justifica. Posar-se a redossa i tapar-se les orelles és contribuir a la perillosa deshumanització del dolor. Llevant és un vent humit, ara mateix humit de sang.
És bo saber que la tramuntana és un vent fred. Ve del nord, on s’ubiquen els organismes europeus que decideixen amb gèlida estratègia geopolítica quin nivell de drama és suportable abans de fer alguna cosa al respecte, abans de passar el límit en què un es queda, per congelada inacció, sota zero en decència, i queda poc.
És bo saber que del sud ve un oratge càlid i que sovint embruta les nostres consciències europees amb una fina capa de terra del desert, vent que empeny pasteres, ens genera xafogor amb el record permanent de la misèria i la violència, en un continent del qual ens separa un curt estret i una feble solidaritat amenaçada per discursos excloents, covards, egoistes i maquiavèl·lics.
És bo saber que de ponent arriben aires peninsulars, de la capital. De nou podem parar l’orella, i en compte d’aquells crits desesperats de llevant udolen estèrils constants discussions entre dirigents estatals sobre quins són els bons i els dolents en aquesta història, el blanc i negre habitual per veure qui la diu més grossa només per desgastar el rival demoscòpic estatal.
Surar és fàcil, però si es confonen o ignoren els vents, la barca pot acabar a destins insospitats.
