La impremta, el cinema, els malucs d’Elvis i el rock, la televisió i els biquinis de les sueques. Moltes coses noves han generat temor pel seu hipotètic risc de corrupció moral dels joves. Ara toca les pantalles. La diferència és que ni Presley ni les escandinaves tenien una presència tan constant a la vida quotidiana. Les pantalles són omnipresents, és difícil imaginar una activitat que en prescindeixi del tot. Els adults no predicam amb l’exemple, no exercim la constricció amb els mòbils i ordinadors que ara alguns reclamen als púbers. La prova: aquests grups reivindicatius s’organitzen per WhatsApp.
Per parts. La implantació d’una visió utilitarista de l’escola (la que empeny a dur a classes d’anglès fillets amb bolquers i a maltractar matèries com la filosofia) ha generat una presència creixent d’ordinadors a les aules. Veig bé introduir-los, ensenyar a emprar-los bé, però segurament se n’abusa. Compartesc que açò s’ha de repensar bé i segurament reduir. Benvingut tot debat educatiu que no sigui la llengua i peripècies dels funcionaris.
Sobre el mal ús. L’alumne ha de dur els límits de conducta de casa, com el berenar. Així com el primer dia de classe ja ha de saber que no pot pujar de peus a la taula, també ha de saber que no pot entrar a webs de barbaritats. És la bona educació de tota la vida, l’analògica. El problema, la complicació, no va només de l’escola a casa, és bidireccional.
Mòbils. Es poden prohibir als instituts (ho estan en gran part ja), però de nou la norma, que ningú no pot controlar, depèn de si la fera està o no domesticada. I què guanyam? Poc o res. El seu ús perniciós (per part d’adolescents i adults també) no respecta vacances ni festius. Alguns els tenen massa prest (qui ho decideix i els paga?) Sense normes clares a casa són un perill. Amb normes, en part, també. La digitalització és un repte social i per als pares, com molts altres, però posar el focus a l’escola és com posar l’actor secundari al cartell de la pel·lícula, és com dir que el bateria d’Elvis va ser el rei del rock.
