Amb tantes taules de negociació, el govern de Pedro Sánchez no donarà l’abast els pròxims quatre anys. A la que es va crear la passada legislatura amb la Generalitat, s’ha d’afegir ara una altra amb ERC i una tercera amb Junts. Dos partits que, com és sabut, es detesten profundament. Potser el mediador internacional hauria de començar a treballar entre ells.
Allà es debatrà la darrera línia vermella que li queda per travessar al PSOE: acceptar el referèndum per la independència de Catalunya que exigeixen com a única opció els seus socis. Impossible, inimaginable, inconstitucional… diuen avui a Ferraz fent-se els indignats. Amb la mateixa convicció que, fins ara, negaven l’amnistia i abans els indults, els canvis a la carta del Codi Penal o la pròpia figura del relator, que l’any 2019 va provocar una dissolució anticipada de les Corts.
Eren, però, altres temps. Quan Pedro Sánchez encara no havia comprat el relat fake de què ha passat a Catalunya en la darrera dècada. Ara tot és diferent. El president no només ha acceptat la impunitat a canvi de la investidura, és que s’ha menjat tots els mantres del revisionisme històric del nacionalisme català. Si ja s’inventen el que va passar després de la sentència de l’Estatut del 2010, com serà el de fa tres segles. Un parla en nom d’Espanya i l’altre en nom de Catalunya, quan cap dels dos ha guanyat les eleccions.
Per molt que ens vulguin enlluernar, aquí no es tracta de resoldre un conflicte històric, sinó de pagar el peatge per seguir en el govern. Al preu que sigui. Encara que haguem de veure comissions parlamentàries erigides en jutges i fiscals per decidir si els amics de Puigdemont poden ser jutjats per causes que res tenen a veure amb la política. Per si no en teníem prou amb l’espectacle obscè dels partits ficant la mà en el poder judicial, ara, directament, els judicis sumaríssims es faran en directe al Congrés. La llei ens obliga a tots excepte a ells.
