Un pern és una peça metàl·lica en forma de clau, que té cabota a un extrem i una rosca en l’altre, per rebre una anella o enroscar-hi una femella.
El pern millor que tenim les persones és el seny, que es suposa està empernat al cervell. Potser per açò, per expressar que una persona no tenia prou enteniment o deia disbarats, els al·lots utilitzàvem el llenguatge gestual, situant la mà tancada amb el dit índex estirat entre l’ull i l’orella fent-lo girar com si estigués desempernat, mentre divertits dèiem: «A aquest li falta un pern».
Pernegem quan una màquina no funciona i tantejam, fent provatures amb una eina de mà, fins que s’encén la llumeta al cervell i veiem amb claredat la solució que pertoca.
Així ho feien els mecànics torners i els gravadors en la indústria bijutera. En el procés de creació, s’imaginaven un nou model acabat, visualitzaven en la seva ment tota la cadena de producció, preveien els problemes i si un troquel, un tallador o un calador no anava bé, pernejaven amb el buril, o una llima... fins que reunien les condicions requerides per fabricar.
Des que no van aconseguir suficient representació per governar, l’extrema dreta està a les fosques, no veu llum, no troba com impedir ni a la bruta un govern progressista i no accepta la seva soledat.
Els seus propagandistes pernegen fent una intensa campanya d’agitació a les xarxes i als mitjans, sorollosa i estrident al carrer i també dirigida a una minoria i amb escassa representació de militars, guàrdies civils i cossos de seguretat.
Ja poden pernejar que la gran majoria dels uniformats -com de la població civil-, no anhelen tornar a la tirania, són conscients de quin és el seu paper en una societat democràtica i no volen ser utilitzats en defensa dels interessos dels radicals de dretes.
